Els fets són coneguts. Vespres de les entranyables festes nadalenques, quan els termòmetres tenen el costum de baixar tant, a petició de l’alcalde Xavier Garcia Albiol, la jutgessa encarregada del cas va donar el vistiplau per desallotjar l’antic Institut B9 de Badalona amb la condició que als refugiats se’ls facilités un lloc alternatiu on viure. Però aquesta condició fou vulnerada i els 400 ocupants de l’edifici es van veure de sobte al carrer fa cosa d’una setmana. El reiterat alcalde de Badalona, que ja va per la seua tercera legislatura en el càrrec, es va fer famós precisament pels seus exabruptes xenòfobs i les promeses de netejar la ciutat de negres, moros i altres criatures infrahumanes, amb papers o sense. En això, amb les seues maneres de fatxenda i un discurs obertament feixistoide, Garcia Albiol fou un avançat dels temps que ens portarien Trump, Vox o Aliança Catalana i una tendència al fanatisme que aspira a arreglar les coses a hòsties (i sense tocar ni un pèl dels poderosos ni qüestionar ni de lluny un sistema que es retroalimenta en la violència i la misèria, ves per on). El mèrit del seu èxit polític, malgrat haver estat esguitat pels Papers de Pandora, una caixa que no es va arribar a obrir mai, se l’ha de repartir amb una esquerra absent on més fa falta i amb una tendència suïcida a les picabaralles partidistes. Perquè si deixar 400 persones, assenyalades sistemàticament com a delinqüents, indesitjables i causants de tots els mals, a la intempèrie quan les condicions meteorològiques són més crues ja és un greu atemptat contra els drets humans, l’espectacle de la disputa per la carronya posterior al desallotjament posa la carn de gallina. En efecte, atiats pel discurs oficial antimigrants del seu batle i les seues promeses etnicistes, grups de respectables badalonins, la majoria dels quals segurament fills o nets de migrants espanyols (això sí, i per dret de cuixa o de colònia!) es van manifestar contra el reallotjament de part dels expulsats en una parròquia. És sobre aquesta desmemòria, hereva de la despolitització i la incultura i alimentada per la llei de la selva que fomenta el capitalisme, que el fantasma del feixisme creix i es multiplica. És l’absència d’una esquerra incapaç de llegir la realitat i ben apoltronada en la seua institucionalitis, més totes les trampes que el capitalisme sap parar tan subtilment i amb tants mitjans de persuassió, que és possible que el més pobres vegen en els més miserables els seus enemics. Les societats on conviu l’opulència amb la precarietat i on les crisis sistèmiques sempre es resolen a favor dels poderosos i les perifèries on l’estat del benestar perd el seu nom són el terreny adobat per a la proliferació de la barbàrie promoguda pel feixisme, fons transversal de moltes dretes, versió extrema d’un capitalisme avui desbocat en una avarícia d’ordre planetari que ja amenaça la mateixa supervivència humana. I així, quan la demagògia de falsos culpables i solucions irreals entra per la porta, la solidaritat se n’ix d’estampida per la finestra.
¿Quantes Badalones hi ha en girar la cantonada de casa nostra substituint la lluita de classes i la legimitat de la utopia per la depravació que s’acarnissa en els més dèbils i fa servir l’odi com a fals antídot de la pròpia impotència i menjar ràpid per a l’anorèxia del present? En l’espill de Badalona es multipliquen fins a l’infinit les imatges que millor defineixen la bàrbarie galopant dels nostres dies. Veure-hi clar, en el batibull de les seues causes i efectes, és responsabilitat de tots els qui pensem que contra ella no hi ha arma més eficaç que la lluita per la cultura, que és la defensa de la vida, la pluralitat, els drets, la igualtat i la justícia.
