Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
«Retiren una falla que denuncia el sensellarisme», llegisc en aquest mateix diari. I continue: «només ha resistit plantada 16 hores, atès que ha patit les conseqüències de denunciar situacions incòmodes per a la ciutadania».
El monument –que als qui no coneguen la notícia- ha estat plantada per la falla Arrancapins, en un projecte amb col·laboració amb els usuaris del Centre Sant Joan de Déu i titulada –molt encertadament- «Violència». Es tractava d’una sèrie de ninots simulant persones sense llar dormint o demanant al carrer, amb les seues pertinences. Una falla que pretenia «enfrontar la societat a una realitat incòmoda es va veure des del primer moment en què s’estaven col·locant els ninots», van explicar des de Sant Joan de Déu.
I vaja, si ho ha aconseguit! La reacció ciutadana i institucional –la policia va presentar-se per demanar la retirada d’alguns ninots davant les queixes d’alguns veïns- posa blanc sobre negre com funciona la violència que es pretén amagar, en primera instància, negant que existisca. «Ja sospitàvem que aquestes reaccions es podien produir, però la realitat ha superat les expectatives», ha afirmat l’artista fallera Reyes Pe.
No només pot sorprendre o indignar la violenta reacció de rebuig davant el sensellarisme, ni que siga simbòlic –i açò en una època de generalitzada sensibilitat vers els refugiats. O certs refugiats, hauríem de precisar. D’exemples d’això en tenim molts i no cal anar als més extrems. Per començar la tebior de la Junta Central Fallera –tan contundent en altres ocasions- davant les agressions patides. Però també les paraules, aquesta mateixa setmana, del portaveu del govern autonòmic madrileny, fent broma de les xifres de pobresa denunciades per Càrites. «On s’amaguen tots aquests pobres?». Ambdues polèmiques –la de València i la de Madrid- s’entrecreuen per mostrar-nos a la perfecció la violència i la invisibilització que pateix la gent sense llar. Moltes de les quals –recordem-ho una volta més- són la conseqüència de les criminals polítiques econòmiques que van protegir els beneficis bancaris a costa dels desnonaments de centenars de milers de famílies des del 2008.
I les falles? Doncs precisament això. Arrancapins demostra una volta més que no és una «falla diferent», sinó que és La Falla, així en majúscules. Perquè l’objectiu de les falles és fer una crítica social a través de la sàtira i el sarcasme. I, a més, l’objectiu de l’art és obligar-nos a reflexionar sobre la nostra realitat, encara que siga a costa de molestar-nos. Doncs resulta que el monument d’Arrancapins ha demostrat abastament i fins a les darreres conseqüències –la censura i el vandalisme-, complir totes aquestes premisses.
No són l’única, òbviament. Fins i tot m’atreviria a dir que cada volta són més les falles que recuperen aquest esperit crític i burxen en les ferides que preferiríem no veure. Però sempre haurem de recordar el paper d’aquests valents que, en èpoques molt fosques, van mantenir viu l’esperit i el significat d’una festa que altres voldrien domesticada i complaent.
