En les darreres eleccions europees hem assistit al final d’un cicle polític que es va iniciar amb el moviment 15M, i que es va materialitzar a les eleccions europees del 2014 amb 5 diputats d’un nou partit, Podemos, que després va obtenir més de 70 escons al parlament espanyol. Des de llavors aquest artefacte polític espanyol ha anat dessagnant-se, fins a haver de crear una altra ferramenta, Sumar, impulsada des del poder espanyol sota les regnes del PSOE, amb l’únic motiu d’apuntalar el PSOE, i ara eixe cicle s’ha tancat, amb el fracàs del projecte, total 2 diputats de Podemos, dos de Sumar (els Comuns són Sumar) i un de Compromís (Compromís no pertany a les estructures de Sumar).
I ara, tota vegada confirmat el fracàs, l’esquerra espanyolista espantada per l’avenç del feixisme a Europa, i amb les imminents eleccions a França, de nou es planteja un nou «Frente Popular». El problema sempre ha sigut, ho és ara, i ho continuarà sent, la visió que tenen les esquerres espanyolistes de si mateixes, i el nacionalisme espanyol que professen de forma acrítica.
L’esquerra espanyola no tolera que existisca el BNG, EH-BILDU, ERC, la CUP, MÉS o Compromís, i tant Izquierda Unida com ara Sumar i Podemos, «asientan sus reales» als territoris colonitzats i ens demanen que els fem costat mentre malden per fer-nos desaparèixer per a poder construir el seu projecte de País.
Perquè ells, els espanyols d’esquerres, tenen un projecte per al seu País (Maíllo dixit), que implica tenir presència en tots els territoris i pobles de la seua Espanya. Ens obliguen a haver de decidir entre mantenir la nostra proposta de País, o integrar-nos en la seua. No han entès que mai es podrà fer una unitat sobre la base territorial d’Espanya, precisament perquè nosaltres no volem construir eixe espai polític, senzillament perquè assumir eixe marc conceptual cultural i territorial és letal per als interessos de les nacions colonitzades.
Clar que la situació és d’urgència social i política, clar que cal fer front al feixisme; llavors l’esquerra espanyola ha de reflexionar quin és el seu paper en la dominació de les colònies, i el que és més important, si el fet de mantenir un projecte de País que nega el pa i la sal als territoris ocupats no és en si mateix un mur per a construir una alternativa al feixisme.
L’espanyolisme, sense diferenciar en dretes o esquerres, no sols és una ideologia que lluita contra l’alliberament nacional dels Pobles, sinó que impedeix fer política antifeixista efectiva. L’esquerra espanyola té una responsabilitat total en el manteniment de l’Estat borbònic i l’opressió dels territoris; i ara, a més a més, amb la seua visió d’Espanya, en la construcció d’un front antifeixista.
