Com tant noms de lloc dels Pirineus i especialment per terres pallareses, l’Escrita, el riu d’Espot, també podria tenir el seu origen en el basc, o en l’iberobasc, hipòtesi lingüística que avui dia sembla recuperar partidaris. De fet l’estudiós basc i iberista Javier Goitia el vincula amb l’arrel laskarreta, que significaria “lloc de roca solta”. Nascut a l’Estany de Sant Maurici a 1.900 metres sobre el nivell del mar passa pel poble d’Espot, situat a poc més de 1.200 metres d’altitud i desemboca a la Noguera Pallaresa prop de l’embassament de la Torrassa, a 900 metres. La seua vida és, doncs, torrencial, com correspon a un riu d’alta muntanya que recorre en a penes divuit quilòmetres un desnivell de 1.000 metres, de manera que, certa o no, l’Escrita fa honor sens dubte a la seua etimologia. Etimologies a banda, que el nom del riu porte en les seues entranyes, per homofonia, la paraula escrit i per tant la idea d’escriptura, va inspirar el treball del poeta Perejaume titulat precisament L’Escrita (2025), un llibre lluminós en què l’artista de Sant Pol de Mar, entre l’assaig i la poesia, reflexiona sobre els lligams entre l’escriptura i la terra, o entre paraula i naturalesa. Com que personalment coneixia abans el riu d’Espot i el seu nom, el títol d’aquest llibre, que ocupa gairebé tot l’espai de la coberta en l’edició de L’Altra Editorial, em va cridar l’atenció de seguida. Llegint-lo el viatger evoca la veu del riu que baixa i que va arreplegant les aigües dels vessants majestuosos que envolten el gorg profund i estrepitós del seu curs, l’enterca resistència de la pedra, la insistència geològica de l’aigua. I sí, pensa, “És una follia que l’espècie humana haja decidit oblidar la natura”, com afirma Perejaume en una entrevista que li va fer Jordi Nopca per a l’Ara.
Per recuperar la presència de la natura, que en aquest entorn del Pallars Sobirà es revela amb tota la seua força, plenitud i bellesa, és que els viatgers han deixat arrere les estridències de l’aglomeració fallera –convertida dissortadament en paràmetre extrem i eixordador dels temps que corren– i han entomat com un regal ditxós la música de l’Escrita escrivint més enllà del temps la lletra de la seua cançó de vida. Com la paraula, la veu del riu discorre entre silencis, compon melodies d’harmonies sinuoses, es precipita cap a significats impensats, crea i recrea incessantment el sentit de la seua existència, es reinventa en cada tombant, ompli la soledat dels caminants. El riu parla, les paraules flueixen obrint estimballs sonors. Els topònims l’acompanyen i són albergs de memòria: Esterri, la Bonaigua travessada en Sis-cents fa una eternitat, Llavorsí, porta d’entrada al paradís, València d’Àneu, Arreu d’ombres mudes, Borén, Isil (isil, silenci en eusquera), Son, Jou… Com les fenedures de les altes muntanyes, els boscos canviants, els arbres despullats encara, bedolls, moixeres de guilla, la primavera incipient que s’insinua en els brots novells, tot brillant com l’aigua que davalla, Sant Maurici redescobert en una immobilitat glaçada de sords batecs, les sendes cobertes de neu i gel, l’escorrim sonor, permanent, de les aigües, un isard que travessa fugaç el silenci de l’avetar, el pit-roig entremaliat que juga entre les branques menudes de l’avellaner, els primers avions en l’aire net, les primeres papallones tremoloses, l’escriptura de les empremtes sobre la neu. El poema infinit de l’Escrita, fill dels aiguavessants misteriosos dels Encantats, la muntanya màgica travessada de llegendes. Els viatgers recomponen el lligam ancestral que els uneix a la terra, caminen al costat de l’Escrita, respiren fondo, escolten en silenci.
