La vaga de l’ensenyament del dimarts i la gran manifestació que va tenir lloc a València al migdia em semblen esdeveniments que poden marcar un punt d’inflexió en el futur immediat del país. És clar que sempre hi ha una premsa disposada a minimitzar-ne les dimensions i dissoldre’n la importància deixant que la notícia s’ofegue en el maremàgnum de la banalitat informativa, traient-la de context o simplement ignorant-la. Aquests dies van molt bé perquè la gran exhibició de força del món educatiu valencià passe sense pena ni glòria entre processons i confraries, sants, marededeus i cristos santíssims, dades d’ocupació hotelera, l’oratge, que sempre ens posa l’ai al cor en vespres d’èxodes massius, i altres manipulacions d’interès nacional. Solen ser els mitjans afectes i subvencionats els que amb major alegria es presten al joc sinistre de l’ocultació. Però a mi, que he estat docent durant trenta-cinc anys i vaig assistir a la manifestació de l’altre dia, no em passen per alt l’enorme massa de gent que s’hi va aplegar, amb l’alegria i la força dels dies grans, la imaginació i radicalitat, l’estil i el valencià dels cartells i els crits, l’empenta i la determinació desplegades, l’acumulació d’una fartera històrica que amb PPVox està arribant a nivells de desbocament. Em venen al cap les grans mobilitzacios de l’escola que van precedir la caiguda del PP i els dies de la primavera valenciana que van encendre el foc on cremaria d’un colp la corrupció sistemàtica d’aquells furtamantes, el destrellat sense vergonya, tota la burrera que després va tornar (en gran part per l’incompliment de les expectatives de canvi efectiu del Botànic) i encara ens ofega i menysprea. L’escola ha donat sobrades mostres de ser el nervi més important del país, una força determinant que pot fer decantar la balança política. Ho vam veure amb la consulta per a la presumpta elecció d’idioma vehicular, un fracàs estrepitós del poder que encara cueja o el que és el mateix, una victòria popular. Ells i la seua premsa miren cap a un altre costat. La distància que posen respecte dels seus administrats és tan gran que no poden adonar-se, ni amb totes les enquestes i demoscòpies en bandolera, de la que els pot caure al damunt. Jo d’ells m’ho faria mirar, encara que ja han fet tard.
Tenim tants motius per al pessimisme al País Valencià, és tanta la feina que ens queda per fer com a poble, que sovint menystenim les pròpies forces. Doncs el dimarts passat va ser un d’aquells dies en què t’has de pessigar per assegurar-te que no estàs somiant. Gent de totes les edats però molt abassegadorament gent jove, vinguda d’ací i d’allà, comboiada, valenta, col·lapsant una València col·lapsada de trànsit i turisme. Per un dia, com els dies de manifestacions per la dana, que han obert tant de camí civil per a la transformació, el centre de la capital no era monopoli de la invasió turística, del consum desbocat ni el trànsit frenètic, sinó de la gent manifestant-se per l’escola pública, de qualitat i en valencià. Molts factors explicarien que en l’escola puguem xifrar la major força i esperança del país. Per acumulació de greuges insuportables, per la consciència majoritària que l’escola, una bona escola, és indispensable per a una societat democràtica i avançada, igualitària i lliure. Poques armes defensives més poderoses que l’escola davant l’allau d’ignorància i barbàrie que ens plou per totes bandes, per educar xiquets i joves en els valors de la pau, els drets, l’arrelament al medi social i natural, per desempallegar de prejudicis i fer front al lingüicidi. No cal insistir-hi més. La institució escolar, a més, ens afecta a tots, inclosos aquells que hi van en contra, mestres i famílies al·lèrgics a les vagues i a l’altiva dignitat de la protesta. Gran part de la força de l’escola rau en la seua capacitat d’autogestió. Cada centre és un comitè, un lloc de convivència que crea vincles d’estima i solidaritat (també d’animadversió, clar, que així és la vida), una pràctica diària de democràcia. A aquestes condicions del sistema educatiu, sumem-hi la presència de sindicats majoritaris que s’han guanyat la confiança, que no tracten de contenir sinó d’orientar, d’exercir un lideratge que només és possible amb el respecte escrupolós a la diversitat i la dissensió.
La lluita docent, la seua radicalitat democràtica, és un exemple per a tot el País Valencià, institucions, partits o entitats socials, espais que no solament han de semblar democràtics sinó que a més a més ho han de ser efectivament. Hi predomina encara massa el que denominaré “síndrome del claustre”, amb la lectura tediosa d’actes, el zel legalista que ens desvia del debat, la reflexió i la feina, les reunions protocol·làries que conviden a la irresponsabilitat i l’absència, la burocràcia que crema la imaginació i l’impuls creatiu. A l’altre extrem hi ha l’assemblea, la democràcia directa, l’impuls generós posat al servei de la col·lectivitat i els objectius comuns. Per això l’assemblea ha de ser ben moderada, tothom hi deu poder parlar des del respecte a les regles i el sentit comú perquè tothom s’hi senta implicat. La democràcia, com la que practiquen certs moviments en lluita i l’escola, no és ni un requisit legal o estatuari ni un luxe o un maquillatge: és la necessitat que garanteix l’eficiència, la millor manera d’aprofitar les virtuts i disponibilitat de cada persona. Els formalismes democràtics i les acrobàcies de perpetuació del poder –de l’estat o la Generalitat a l’associació més humil– sovint són tapadores de la incompetència, la manca d’arguments, els interessos espuris i la por a la gent. No cal posar-ne exemples, a dreta i esquerra, entre espanyolistes o valencianistes. La democràcia que el país necessita és la que impulsa l’escola des de la base, no la del claustre o la junta, l’avorriment i la rigidesa. La vigorosa i creativa, la que organitza la força, la que es reinventa cada dia, la que obri els camins futurs del País Valencià. La de l’escola en lluita.
