Retirado en la paz de estos desiertos… (Quevedo)
Qualsevol acte de comunicació, i l’ensenyament n’és un, requerix unes condicions mínimes de silenci i de pau. El neguit i el ritme frenètic de les societats modernes impedix l’aprenentatge seré i fructífer, i més si aquest neguit entra dins de la mateixa institució educativa. Els desiertos de Quevedo ens remeten a la idea del silenci i de la pau interna en el sentit en què l’ànim del discent ha de copsar que no hi ha res més important que allò que s’està fent a l’aula. El contingut de la classe ha de desplaçar els assumptes de la vida quotidiana que han de quedar posposats per a més tard. La institució escolar ha de ser capaç d’imposar la seua concepció lineal del temps contra la immediatesa i la impulsivitat pròpia de la nostra societat hipertecnificada. No hi hauria d’haver cap element que distorsione o altere el flux del saber que transcorre des de la boca i les mans del qui més sap fins a la vista i l’oïda dels qui menys saben, i això requerix una gran dosi de paciència i d’autocontrol que s’ha d’aprendre des de la més tendra infància. Pascal deia que no estava ben educat qui no era capaç de romandre en silenci dins d’una cambra. Rebla el clau el nostre Josep Maria Espinàs quan afirmava, tot referint-se a la seua infantesa, que en aquell temps la xicalla era més educada en la paciència que en l’avidesa.
En definitiva, l’escola hauria de ser capaç, com he dit abans, d’imposar la seua noció lineal i seqüencial del temps contra la voràgine hiperactiva que regna fora. La meua escola ideal hauria de ser un espai de pau serena i de tranquil·litat d’esperit ben a prop d’aquella màxima cartoixana que afirma:
Pax multa in cella, foris autem plurima bella.
(Molta pau en la cel·la, però a fora molta guerra.)
Tanmateix, els professors partidaris d’aquesta «escola tranquil·la» ho tenim francament difícil a causa de l’omnipresència dels estris digitals i de l’existència d’una cultura de «vida al carrer» ben esponerosa i invasiva difícilment compatibles amb la pau, la tranquil·litat i la serenitat que exigix qualsevol tasca intel·lectual mínimament seriosa i rigorosa. De fet, no és gens rar veure menors d’edat bambant de nit pels carrers quan se suposa que haurien d’estar-se a casa, fent els deures o repassant la lliçó. Comptat i debatut, em fa l’efecte que són molts els qui han treballat i continuen treballant contra la serietat de l’escola i de la seua tasca.
