La paraula xuleria no la registra ningun diccionari de la nostra llengua, però en la parla quotidiana s’usa ara i adés; com xulo, xulesc/a. I també el diminutiu i graciós xuli.
La paraula xulo ja sabem que vol dir «arrogant, fanfarró, macarra, petulant, pinxo, proxeneta, etc.», però també pot tindre una part bonica com en les frases «Mira quin cotxe més xulo que s’ha comprat el meu cosí», «La meua neta trau notes molt xules». La que no té tantes connotacions positives és xuleria, que té el significat, entre altres, d’«arrogància, fanfàrria, fanfarroneria, jactància, petulància», i altres, encara que també un cert aire de gràcia, en algun context amigable o festiu.
Un acte de xuleria tendenciosa o impertinent pot ser explicable, però no justificable, en determinats contextos d’acalorament, de respostes a provocacions, però a on no deuen haver-n’hi, de xuleries, és en les relacions formals com les del món de la política, de les relacions socials i/o públiques, etc. Però algunes vegades en veiem, d’actes vergonyosos, representats per personatges que no haurien de fer el ridícul. No fa molts dies, el conseller de Cultura de la Generalitat, Vicente Barrera, protagonitzà un acte d’autèntica xuleria quan va invitar a Acció Cultural a organitzar una novillada si volia una ajuda o subvenció. La jactància la va continuar presumint d’haver eliminat les subvencions a «Espai Joan Fuster, cero euros; a la Federació Instituts Comarcals del País Valencià, cero euros; a la Fundació Carles Salvador le hemos quitado la subvención; también a la Càtedra Vicent Andrés Estellés… y presumo de ello», va desgranar amb «orgullo» el dirigent de Vox en el Consell. Darrere d’eixa arrogància hi ha orgull agressiu, i molta actitud de revenja ofensiva, clarament explicitada amb somriures insultants i despreciatius. Esperem que eixes actituds siguen minoritàries o desapareguen del Govern valencià.
Un dirigent polític pot defendre i desenvolupar la política que crega i preconitze, ell i el seu partit, però jactar-se i presumir de llevar subvencions a qui en rebia, encara que se’n discrepe, és una xuleria. En política, eixa actitud no és pròpia de ninguna ideologia. Desprecis, ofenses i bravates les podem sentir en diferents partits, però eixes arrogàncies en públic són més pròpies de feixistes i extrema dreta en general. Clar que d’eixe ideari beu el conseller de Cultura que tenim.
A este cavaller hi ha qui el desqualifica per la seua professió i dedicació de torero, quan era jove. I hi ha qui vincula i associa eixa condició de matador de bous a la seua ideologia i partidisme polítics, però si ens posem a fer paral·lelismes dogmàtics entre professions o aficions i ideologies i partits polítics aniríem massa lluny en ofenses i impertinències a membres d’algunes professions o aficions. I no és cert que es puga associar ser aficionat als bous o del món del toreig amb ser d’extrema dreta.
Històricament, hi ha hagut més toreros i banderillers d’esquerres que de dretes. Una inspecció o busca internàutica ens aclariria això que dic. Federico García Lorca va ser afusellat amb un mestre i dos banderillers, que no devien ser molt franquistes. Per cert, que el iaio patern del conseller actual de Cultura, Vicente Barrera, que va ser un dels més destacats toreros de la història, va torejar en un festival taurí a benefici de les milícies antifeixistes a l’agost de 1936. I era amic de García Berlanga, que no era precisament de Vox avant la lettre. Encara que també va torejar en la Corrida de la Victoria, franquista, al maig del 39.
Però el Barrera actual no es pot sentir orgullós, com ha dit, de ser net dels que donaren la sang i guanyaren la guerra. El seu avi torero no guanyà ninguna guerra, la passà torejant, que era el que sabia fer, i molt bé, en la part republicana. I la sang que derramà, si en va derramar, li la feu algun bou.
Com deia abans, les xuleries en política no són patrimoni de ningun credo polític, encara que sovintegen més en el fascio redemptor. Un polític històric esquerrà, encara de carnet socialiste, Alfonso Guerra, va practicar la xuleria en alguna ocasió. La més cridanera, aquella d’«El que se mueve, no sale en la foto». Però d’este «camarada», de les seues xuleries i derives polítiques, en parlarem un altre dia.
Ah, i que les xuleries i derivats les arrepleguen els nostres diccionaris.
