La setmana informativa ha estat protagonitzada pel tema Rubiales. No hi ha dubte que malgrat la seua negativa a dimitir, la seua carrera està acabada i açò és una important victòria feminista. Òbviament no s’ha guanyat la guerra, soles una batalla, però aconseguir que una acció com la de Rubiales tinga conseqüències més enllà del lo siento mucho me he equivocado, i més en un món tan masculinitzat i masclista com és el del futbol, no és un fet menor.
El feminisme, a més, ha aconseguit posar en la taula més mainstream un debat que sovint està reclòs en els espais acadèmics, activistes o més polititzats, on molts seguidors del futbol mai hi entraran. No dubte de que la sorpresa de molts homes en veure la indignació que suposava el bes imposat a Hermoso era sincera. Mai és tard per caure del cavall i confie que molta gent haurà après alguna cosa.
El cas, però, no deixa un compte de resultats tan bo per als mitjans espanyols. I no em referisc als Inda i Lama de torn que, al remat, fins i tot els podríem reconèixer certa coherència, defensant els seus posicionaments fins al final, sinó a la premsa mainstream, en teoria no tan posicionada políticament o, fins i tot de caire progressista.
Perquè, no oblidem que la primera reacció mediàtica al bes va ser descriure’l com una «divertida resposta» (El Mundo Deportivo) o una «repetició del bes entre Iker Casillas i Sara Carbonero» (Marca). Tampoc la primera informació de La Sexta –per posar un exemple- sobre la victòria espanyola al Mundial no feia cap referència a una agressió sexual comesa davant de milions de persones. De fet, qui pareix que més ràpidament va entendre la magnitud de la situació va ser el mateix Rubiales, que poc després es va presentar al vestidor de les jugadores per tractar d’aparentar normalitat i proximitat. Però si ningú li estava recriminant res!
Quan les feministes van començar a denunciar l’agressió a les xarxes socials, la resposta va ser de burla i menysteniment. No soles són els famosos «idiotes i estúpids» de Rubiales a la COPE, sinó que fins i tot un mitjà tan identificat amb la causa feminista com ElDiario.es, titulava –després el va esborrar i canviar- que «Irenen Montero i Ione Belarra qualifiquen de ‘violència sexual’ el bes de Rubiales a la jugadora Jenni Hermoso». No es tractava doncs de «violència sexual», sinó tan sols una qualificació que les dues ministres els hi donaven i sotmesa a interpretació.
Quan comença a girar-se la truita? Doncs per desgràcia de Rubiales i dels seus acòlits mediàtics, el Mundial és un un esdeveniment –com el nom indica- mundial. L’agressió va ser vista per milions de persones a tot el món i fora de l’estat espanyol no hi arriben els tentacles de la Federació. De sobte, el que ací es veia com una actuació «simpàtica», a fora es veia clarament com el que era. Per posar un altre exemple, una de les principals tertúlies esportives de Mèxic ja demanaven, l’endemà dels fets, la dimissió de Rubiales.
Mentre ací, la gran majoria de mitjans continuaven marejant sobre el tema, l’escàndol es feia més i més gros a escala internacional, així que alguns mitjans van començar a canviar de bàndol i agarrar la bandera de la dimissió de Rubiales. Per no avorrir, el cas del Marca és paradigmàtic. El 23 d’agost publicava un editorial amb l’inequívoc titular de «Rubiales, el següent comunicat ha de ser el de la renúncia». Entre els arguments per demanar la dimissió hi ha que l’expresident de la Federació «va fallar també insultant greument a la ràdio als qui li recriminaren el gest». Però com va informar aquest mateix diari d’aquells insults? Us deixe l’enllaç perquè ho pugau comprovar directament. De fet, el diari està ple de notícies que denuncien els «linxaments» que pateixen els defensors de Rubiales.
Què hauria passat sense la pressió de la premsa internacional i –imagine- que de la FIFA? Segurament tot hauria quedat amb una tempesta a les xarxes socials que tard o d’hora hauria remès i allí tindríem a Rubiales i tota la colla donant-se colpets uns als altres a l’esquena i repetint-se que no n’hi havia per tant i que boges aquestes feministes.
Bonus track
Un reconeixement també pel valor de les futbolistes –que ha quedat encara més en vidència per la covardia dels seus companys masculins de professió-, no soles en el cas d’Hermoso, resistint totes les pressions per exculpar Rubiales i, després, denunciant-lo, sinó més enllà, en el famós conflicte de «les quinze» per aconseguir millores laborals i de tracte. Així potser sí que és possible somiar un futbol diferent.
