Els dies de vent afecten el sistema nerviós de les persones, encara que jo diria que els gossos encara s’estressen més. A casa convivim amb un gos i una gossa als quals els fenòmens meteorològics afecten d’allò més. Sentir el vent, sentir ploure o el soroll dels llamps són per a ells fenòmens incomprensibles que trenquen la seua pau i serenor quotidianes. El fort vent d’aquest matí ha fet que cap dels tres estiguérem per llargues passejades, i un cop resoltes les necessitats animals, hem tornat a casa. I els gossos han fet el que fan en aquestes ocasions, que és amagar-se a l’armari fosc de sota l’escala.
Amb l’olor del cafè he engegat la ràdio, un costum més. A les set en punt he sentit que a Catalunya estava tallada l’autopista, la Ronda de Dalt, la Ronda Marítima i a la ciutat de Barcelona s’havien anul·lat més d’una dotzena de línies d’autobús, estava tallada la Via Laietana i s’esperaven més talls en altres artèries principals. Mala ventada deu estar fent per allà, he pensat.
Estem en alerta groga i taronja per vent, però no em lligava això amb el que explicava el locutor. Deia que eren els professors de l’ensenyament públic els que estaven tallant totes aquestes vies i carreteres principals, que portaven més d’una hora col·lapsant el trànsit rodat que entrava a Barcelona i les principals artèries de la ciutat. Encara estava lligant caps quan han sonat els senyals horaris de les set. L’avançament informatiu m’han tret de l’embolic: hi ha vaga de professorat al sistema educatiu públic de Catalunya. De sobte, enmig de tanta distopia mundial, m’he trobat en una mena d’utopia revolucionària: des de quan es convoquen vagues per millorar l’educació i els professors les segueixen en massa?
Sembla que la ment se m’aclareix i em ve un pensament, sí… ara recorde que ahir va ser vaga de professorat al País Valencià. No ho havia relacionat ja que les vagues de docents en aquestes terretes del sud, com tots sabeu massa, no s’arriben a apreciar. Algú, seguint la normativa, penja al suro de la sala de professors un full en blanc amb l’encapçalament de “Vaga de professorat. 10/02/26”. Qui vulga secundar la vaga ha de signar al full, amb nom, cognoms i document d’identitat. De vegades es poden observar un parell o tres de noms que no coneix ningú… deuen ser interins joves que entren amb ganes. La resta del professorat no en parla massa, de la vaga. Bé, dels problemes que ens han dut a la vaga sí que en parlen, sí que els saben i els pateixen. La indiferència parteix, més bé, de la nul·la confiança en els resultats d’una vaga: per una banda, la poca empenta dels sindicats, que no van ser capaços de parar la fatídica Llei de Llibertat educativa, ni amb inexistents negociacions ni amb una pífia de demanda judicial (quina llàstima…); l’altra part negociadora és la interessada en el desmantellament de l’educació pública (vaja per on…)
Com deia, el professorat de l’ensenyament públic valencià és plenament conscient de les mancances, els abusos, les irregularitats, les trampes i els maltractaments que pateixen. A l’hora del pati es creen d’una forma disseminada diferents rogles de profes que masteguen els breus entrepans de pa de segó amb pernil dolç mentre es queixen dels paperots que han d’emplenar per a res (l’exagerada burocràcia, que és un dels punts de la protesta oficial), que tenen una classe de tercer de l’ESO amb vint-i-nou alumnes, dels quals quasi la meitat tenen ACI, ACIs o NES (és a dir, de les altes ràtios amb barreja de nivells, adaptacions individuals o necessitats especials, fruit de la malentesa inclusió educativa i social) i tot això sense prou professorat de suport i amb mancances estructurals, espacials i tecnològiques, entre d’altres (que en llenguatge de vaga oficial fa referència a la poca contractació de professorat, manca d’adequació en les infraestructures, falta d’aules per fer desdoblaments de grups, etc.) En conclusió, el desinterès és total, i ho és perquè tenen interés que així siga.
El darrer punt de les propostes de vaga de professorat, tant al Principat com al País Valencià, és l’augment de sou d’aquests treballadors públics. Hem de tindre en compte que en les protestes catalanes es reclama un 25% de pujada del sou, per les retallades patides el 2009 i la pèrdua de poder adquisitiu des d’aleshores. Els sindicats valencians reclamen les pujades de 2025 (2,5%) i de 2026 (1,5%), que els catalans ja estan cobrant puntualment en els sous actuals. Del 25% que reclamen els nostres companys del Principat, per ara res de res, no siga cosa que omplim massa el sac.
De tota manera, les negociacions dels sindicats valencians sembla que de vegades sí que funcionen. La setmana passada, sense anar més lluny, el cos d’inspectors d’educació pública valenciana va assolir una pujada d’un 8% del sou i, a més, sense haver de fer cap vaga. I les mobilitzacions també són el dia a dia de les notícies en els fulls informatius dels defensors del professorat públic: una dotzena de sindicalistes fa una protesta davant la Conselleria d’Educació perquè la nova consellera no ha inclòs les seues reclamacions en el full de l’ordre del dia. Què hi farem…
Esperarem amb els gossos, sota l’escala, que els catalans ens traguen les castanyes del foc. Com vam fer amb el nou Estatut d’Autonomia, ara ho farem amb el nou finançament autonòmic singular. De la mateixa manera, els sindicats valencians faran un copiar i enganxar de la victòria que obtindran aquells que lluiten amb coneixement de causa, decisió, ganes i força per allò que creuen just. Nosaltres, panxacontents, amb el nostre entrepanet… o millor, que Baldoví ens convide a un bon esmorzar a Sueca, això sí, estrictament valencià.
