Les portades dels periòdics, les pantalles de la tele o les tertúlies se centren en la confrontació que està donant-se entre les elits polítiques. No negaré la rellevància dels fets que succeeixen. Són resultat de l’ofensiva conjunta de les altes instàncies judicials i el tàndem de la dreta espanyola, entre els quals trobem moltes “casualitats” i complicitats, tot i no ignorar que poden haver-hi casos concrets susceptibles d’implicar responsabilitats penals. El cas és que aquesta polarització deixa de costat molts problemes que afecten directament la gent, o siga, el personal del carrer, com és el de l’habitatge.
L’habitatge en tant que dret no és una realitat a Espanya, almenys per a la majoria de la gent. S’ajunten una sèrie de factors, o si voleu circumstàncies, que donen com a resultat entre altres: la minsa oferta de vivendes de lloguer o compravenda a preus raonables, els buidaments dels centres històrics de les grans ciutats a causa d’un turisme de masses descontrolat, els acomiadaments d’inquilins a favor de fons immobiliaris especulatius, l’existència d’un parc enorme d’habitatges buits que no surten al mercat…
Així doncs, l’Estat, les comunitats autònomes i els municipis tenen competències i responsabilitat. El problema ve de lluny, però, ara està agreujant-se, sense que s’arbitren mesures clares i efectives de forma generalitzada. Hi ha diverses experiències o models, unes representen la inèrcia favorable al capitalisme més depredador, model de Madrid, o en el seu cas la ciutat de València en aquests moments; altres exemples estan provant de limitar els preus i fomentant el lloguer de vivenda pública. Els experts aposten per ampliar substancialment l’oferta d’habitatge de protecció oficial i preus controlats, sempre que es tracte d’habitatge habitual i no d’ús especulatiu. El marc jurídic també hauria de ser reformat molt a fons, puix, la matèria dels arrendaments continua impregnada de la concepció conservadora del dret de propietat, el del Codi Civil: dret d’usar i disposar dels béns amb escasses limitacions.
Estan, òbviament, les qüestions econòmiques, ara per ara la col·laboració del que és públic i el que és privat resulta necessària, o siga, la funció social i el negoci poden ser compatibles, en funció, evidentment, que el negoci siga moderat o raonable, i no com resulta a hores d’ara, abusiu.
La dreta, la que tenim, amb tot el soroll i artificis que està muntant, amb la present confrontació elitista, també aconsegueix que la política es plantege dins dels seus paràmetres, que és una forma indirecta de no abordar problemes com el que estic comentant. Aleshores, resulta però difícil en l’actual clima, introduir el debat al voltant de les reformes, dic reformes, ja que no es veuen, a curt o mitjà termini, altres vies més radicals, tal vegada exagerades per un temps com el present, que és el de la política real.
