Comence la lectura de Luciérnaga, de Natalia Litvinova i no aconseguisc interessar-m’hi. A pesar que la novel·la ha merescut un prestigiós premi i ve avalada per grans elogis de la crítica, els diàlegs em semblen fats i no m’enganxa l’argument. Sol passar-me. Litvinova va nàixer a Bielorússia en 1986, però als deu anys la seua família es va traslladar a Buenos Aires. Escriu en argentí. Naturalment, tot el morbo de la història rau en el fet que Luciérnaga transcorre en els anys posteriors al vessament nuclear de Txernòbil, que va empomar el territori fronterer de Bielorússia. Un bon tema, però n’esperava un desenvolupament diferent.
Al huité capítol de la primera part, però, salta un peix. Els personatges –xiquets escolaritzats vora la Zona- parlen de menjar-se unes pomes que l’àvia d’un d’ells ha collit al territori contaminat per la radiació. «Si la mordés vas a ser radioactiva», li diu un xiquet a un altre. Comencen les cabòries infantils, doncs. Una setciències hi aporta un argument definitiu: «No te mata si todas las semanas comés algo radioactivo. Así la radiación se va adaptando a vos y vos a ella. Te mata solamente si probás una vez y abandonás».
Ací les tenim, en efecte, les pomes de Txernòbil. Impossible no recordar el somriure murri de Sergei, el guia de l’exèrcit ucraïnés que ens va transportar pels voltants de la central i els pobles abandonats a l’endemà de l’accident, un dia lluminós d’agost de l’any 2015. El fotògraf Ramon Usó i jo hi vam recalar per fer un reportatge per al diari Ara, que ha acabat inclòs al volum Cosmopolites amb arrels. Una mirada valenciana al món (Onada). Conèixer-hi Sergei va ser un dels grans moments de la jornada, i poder assistir al moment en què collia una pometa silvestre al davant de la central nuclear més famosa del món, li fotia queixalada i afirmava: «Pomes radioactives, la meua viagra!».
No sé què haurà sigut de Sergei. Tenint en compte que entrava cada dia a la Zona i devia fer sovint la mateixa operació teatral, llavors no tenia mala salut. Un altre dels misteris de Txernòbil.
El 12 d’agost, després de tornar a Kíiv des de de Txernòbil, vaig escriure el següent text al meu diari (després publicat com a Ser persona en Afers):
«Contractem una furgoneta amb un conductor, Vitali, i una guia, Irina. La central és a 180 quilòmetres de Kíiv, dues hores per una carretera tortuosa. Trenta quilòmetres al voltant del reactor és zona restringida; s’hi pot entrar amb un permís especial, però t’ha d’acompanyar un guia de l’exèrcit. El nostre es diu Sergei, té 55 anys, i viu a la zona des del 1980. Cada dia rep els visitants i passa matí i vesprada amb ells al perímetre suposadament contaminat, on la vida hauria de ser impossible…
En realitat, hi ha vida a Txernòbil, molta vida. La fauna i la flora són esponeroses. Dos-mil cinc-cents treballadors, que completen el nou sarcòfag que ha de cobrir el reactor danyat, ocupen les cases que porta el nom ja universalment famós, on abans de l’accident residien 14.000 persones.
Sergei és un milhòmens espavilat i faceciós. Li preguntem per la seua salut. “Em funcionen tots els òrgans –assegura-; les dones estan contentes”. Un pinxo simpàtic que forma part del misteri d’aquest lloc singular. Després agafarà una poma d’un arbre silvestre i se la menjarà amb grans queixalades, tot mormolant: “Les pomes radioactives són la meua viagra”…
Tot al voltant de Txernòbil és una gran boira. El ball de xifres fa rodar el cap, espectacularment inconcret. Quants afectats per l’accident? Es parla de centenars de milers, de milions. Però cap guarisme oficial. Conseqüències mèdiques de la radioactivitat en la població dels voltants? Desconegudes. Sergei assegura que, en la «liquidació» tot just després de l’accident (la construcció del primer sarcòfag de protecció, ara perillosament deteriorat), van participar sis-cent mil soldats i quatre-cent mil civils. La meitat, diu, van morir.
Nou aldees, al voltant de la central, van ser directament soterrades, per la impossibilitat de controlar la radiació. En una d’elles, Kopatxy, només queda en peu la guarderia, amb una estesa inquietant de llibres, fotos i estris infantils.
El reactor avariat continua emmagatzemant 2.000 tones de residus nuclears. A pocs metres, l’empresa Novarka construeix el nou sarcòfag, una sòlida carcassa mòbil (la major del món en el seu gènere) amb un acer especial, que quan estiga completada serà desplaçada fins col·locar-se damunt de les restes del primer sarcòfag. Molt a prop, l’antic poble de Prípiap és la ruïna postnuclear més famosa després de Hiroshima. El 27 d’abril del 1986, 50.000 persones en van ser expulsades manu militari. Enrere va quedar el majestuós Palau de la Cultura Energètica –on els capitostos regionals, reunits d’urgència, van decidir l’evacuació- i un parc d’atraccions que hauria d’haver-se inaugurat l’1 de maig. Allí s’aixeca una devastada instal·lació amb autos de xoc i una nòria –la celebèrrima nòria de Prípiat- que no va entrar mai en funcionament».
De tot això prompte farà deu anys. I les pomes de Txernòbil, quin dubte hi cap, continuaran servant el seu misteri…
