Una campanya ben orquestrada ataca el sistema públic de pensions i les persones pensionistes. Aquesta ofensiva s’inscriu en una estratègia més àmplia que qüestiona els serveis públics —educació, sanitat, serveis socials, transport, dependència, mitjans de comunicació— i la justícia fiscal i social. Encara que no és nova, l’actual intensitat de l’atac és alarmant. A més, guanya pes un fals argument que culpa les persones pensionistes de la precarietat laboral dels joves, afirmant que defensar unes pensions dignes empobreix les noves generacions, que no arribaran mai a cobrar pensions com les actuals. Aquesta fal·làcia, junt amb altres que proposen la reducció de l’estat i una suposada pressió fiscal excessiva, la repeteixen invariablement els gurús del neoliberalisme, recolzats per estudis finançats per empreses i la banca, sempre amb una aparença acadèmica. Curiosament, són els mateixos «experts» que van assegurar que l’augment del salari mínim generaria més desocupació, una predicció que no s’ha complert però que no han rectificat. Lluny d’això, continuen mantenint el seu discurs sense cap rubor, ja que han de perpetuar el seu negoci.
Aquesta campanya distorsiona la realitat de manera deliberada. La pensió mitjana per jubilació és inferior al salari mitjà, tant al País Valencià com a l’Estat espanyol, i tant les pensions com els salaris valencians se situen per sota de la mitjana estatal, lluny dels més elevats. Resulta urgent plantejar-se la necessitat d’un Marc Valencià de Relacions Laborals i Prestacions Socials, així com revisar el paper del diàleg social i del moviment sindical valencià. Si tornem a les pensions, les dades —contrastables en fonts objectives no vinculades a la patronal ni a la banca— desmunten el mite que els pensionistes cobren pensions “excessives”. Això senzillament no és cert.
També és necessari desmentir la idea que les pensions són impagables i que només es garantirien amb retallades. Aquest mantra és instrumentalitzat per promoure els plans de pensions privats i per pressionar en favor de la privatització, cosa que beneficiaria únicament aquells que volen fer negoci amb les pensions i els drets socials. A més, no existeix cap relació directa entre les pensions públiques i els salaris baixos; aquests són el resultat d’una política patronal que busca maximitzar els beneficis a qualsevol preu, a costa dels treballadors i treballadores. Els veritables responsables dels salaris baixos, la precarietat i la temporalitat o la dificultat per accedir a una vivenda són els mecanismes del capitalisme, no els pensionistes. Però, per a l’oligarquia, és útil dividir la classe treballadora entre pensionistes i joves, entre nouvinguts i autòctons, o entre generacions, com boomers i millennials. Aquesta divisió desvia l’atenció dels veritables responsables dels problemes laborals i impedeix que la classe treballadora s’unisca per lluitar en comú per unes condicions més dignes.
Tampoc és cert que els actuals treballadors i treballadores no cobraran pensions o que aquestes seran insignificants. El futur de les pensions depèn de la nostra capacitat per organitzar-nos i plantar cara als atacs que pretenen reduir-les i privatitzar-les. No obstant això, és cert que les reformes laborals i de pensions aprovades en 2010, 2011 —aquesta última pactada entre govern i agents socials—, 2012 i 2013 han comportat pèrdues de drets. Tanmateix, alguns dels avanços recents en matèria de pensions han estat fruit de la pressió exercida pel moviment pensionista i sindical.
Cal remarcar que moltes de les reivindicacions del moviment pensionista valencià i estatal no afecten només els pensionistes, sinó tota la classe treballadora i el futur del sistema públic de pensions. No es tracta només de mantenir el poder adquisitiu o d’augmentar les pensions mínimes per als pensionistes actuals, sinó de lluitar per qüestions que afecten tothom: l’augment del salari mínim, la revalorització salarial segons l’IPC real, la derogació de les reformes laborals de 2010 i 2012, la reducció de l’edat de jubilació i del temps de treball, o la revisió dels criteris per calcular les pensions futures. En aquest sentit, els pensionistes sí que en són culpables: culpables de lluitar per drets que transcendeixen els seus interessos personals i que beneficien el conjunt de la societat.
També són culpables de participar activament en les mobilitzacions socials i laborals: des del 15M fins a les Marxes de la Dignitat, les lluites contra la precarietat laboral, el moviment feminista, la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca (PAH), la defensa d’un habitatge digne i accessible, o les reivindicacions en suport de la població afectada per la DANA i contra la negligència del govern valencià. Les armilles grogues dels iaioflautes han estat presents a totes les lluites on hi havia un dret que defensar.
Sí, les persones pensionistes i les seues organitzacions són culpables, com molts altres col·lectius socials i laborals, d’organitzar-se, mobilitzar-se i defensar tant els seus drets com els de tota la classe treballadora. Culpables de fer-ho amb coratge, d’enfrontar-se a les elits econòmiques que volen enriquir-se a costa del nostre treball, dels nostres salaris, de la nostra vida. Culpables de lluitar per eliminar les desigualtats socials i per construir una societat més justa, més solidària i més equitativa. I, sobretot, culpables de fer-ho amb generositat, solidaritat, inclusió i unitat.
