Són sostenibles les pensions? Aquesta pregunta, recurrent als mitjans de comunicació, sovint és formulada per veus vinculades a la banca, a grans empreses o a determinats sectors polítics amb interessos en la privatització del sistema. La resposta, gairebé sempre negativa, pretén consolidar un relat de crisi que no resisteix una anàlisi seriosa i que busca, en última instància, afavorir els fons privats de pensions i desmantellar el sistema públic.
Els arguments que sostenen aquesta narrativa —envelliment demogràfic, baixa natalitat o precarietat laboral— són utilitzats com a excuses per a impulsar reformes regressives que allarguen l’edat de jubilació, redueixen les pensions i fomenten mecanismes privats de capitalització. Però allò que posa en risc la sostenibilitat del sistema no és la demografia, sinó la precarització del treball, la devaluació salarial i un model productiu injust que empobreix la majoria social.
Al País Valencià, aquesta realitat es manifesta amb particular intensitat. Els salaris i les pensions es mantenen sistemàticament per sota de la mitjana estatal. Dècades de diàleg social no han estat suficients per a revertir aquesta situació. Per garantir unes pensions dignes cal abordar, de manera estructural, la millora del mercat laboral: acabar amb la precarietat, garantir estabilitat i augmentar els sous. Sense aquests canvis, parlar de sostenibilitat és una fal·làcia.
En aquest context, es consolida una ofensiva ideològica i legislativa per promoure els plans privats de pensions, especialment els d’ocupació. Aquests instruments, lluny de complementar el sistema públic, en minen la base: desvien recursos de la Seguretat Social, depenen de la volatilitat dels mercats financers i generen una bretxa de desigualtat entre qui pot accedir-hi i qui no. Les dones i les persones joves, amb trajectòries laborals més precàries, en són les més perjudicades.
Simultàniament, es produeix una greu contradicció entre el debat sobre la reducció de la jornada laboral i l’intent d’allargar l’edat de jubilació fins als 67 o 72 anys. Aquestes mesures no responen a criteris de justícia social, sinó a una lògica productivista que ignora la salut, les condicions laborals i el dret a una jubilació digna. En diversos països, com França, Bèlgica o l’Argentina, els sindicats han respost amb contundència a aquests atacs. La mobilització és, arreu, l’eina més eficaç per a defensar els drets laborals i socials, també les pensions actuals i futures.
A més, assistim a una perillosa campanya de criminalització de les persones pensionistes, a qui es vol responsabilitzar de la precarietat juvenil, de les dificultats d’accés a l’habitatge o del suposat col·lapse del sistema. Aquest discurs, a més de fals, és profundament injust. El problema no són les pensions, sinó un model econòmic basat en l’especulació, la desigualtat i la desregulació del mercat de treball.
La sostenibilitat del sistema públic de pensions no depèn de l’edat de jubilació ni de la natalitat, sinó de la voluntat política. Cal una reforma fiscal justa, amb més aportació de qui més té, una millora substancial dels salaris i una ocupació estable. També és urgent revertir les mesures negatives de les reformes de 2011 i 2013, que van empitjorar les condicions de jubilació, i incorporar mesures efectives per reduir la bretxa de gènere en les pensions. Igualment, l’Estat ha d’assumir el seu paper fonamental en el sosteniment del sistema, realitzant les aportacions necessàries per a garantir les pensions actuals i futures, independentment del cicle econòmic o de les fluctuacions del mercat laboral.
Una de les reivindicacions clau del moviment pensionista és la realització d’una auditoria pública i independent de la Seguretat Social. Aquesta auditoria permetria saber amb exactitud com s’han utilitzat els recursos del sistema i quines desviacions s’han produït. La transparència és imprescindible per combatre el discurs alarmista que alimenta les polítiques privatitzadores.
Gràcies a la mobilització sostinguda del moviment pensionista —amb un paper destacat de la Coordinadora Estatal i, al País Valencià, de la Coordinadora Valenciana en Defensa del Sistema Públic de Pensions—, amb el suport del sindicalisme de classe alternatiu, encara mantenim un sistema públic que, tot i les amenaces constants, resisteix. Aquesta lluita no és només per a les persones que hui cobren una pensió, sinó, sobretot, per a les generacions futures.
Com diu l’economista Miren Etxezarreta, “la suposada crisi de les pensions no existeix: és un concepte fabricat per aquells que volen fer creure que estan en perill”. I és així. El que realment està en joc no és la viabilitat del sistema, sinó el seu control i la seua funció social.
Per això, cal continuar organitzant-nos, mobilitzant-nos i defensant, amb determinació, el dret a una jubilació digna. Les pensions públiques són viables, sostenibles i imprescindibles. No acceptem la seua privatització. No acceptem treballar fins que el cos no puga més. El futur serà nostre si el construïm des de la lluita col·lectiva.
