A l’avinguda d’Alacant del meu poble, que com he dit en més d’una ocasió ja és una ciutat, es van plantar fa uns anys unes boniques palmeres washingtònies que creixen estirades per amunt, quasi immunes al perillós escarabat morrut roig. Li donen un aire cosmopolita al carrer, però això no amaga que som una ciutat treballadora, alguns diuen que dormitori d’Alacant.
L’estiu no és el millor moment per netejar palmeres, però segurament no hi ha palmerers per a tanta palmera en jardins públics i privats, en urbanitzacions i en tants carrers, i es fa quan es fa. La setmana passada, qui transitava per l’avinguda principal de Sant Vicent, va assistir a un espectacle magnífic, admirant l’agilitat i la destresa dels palmerers quan podaven les palmes seques, i deixaven una soca llisa i relluent. Ofici que abans es transmetia de pares a fills, la majoria del Camp d’Elx o el Baix Segura, i que ja no troba relleu generacional. És un treball dur, que requereix agilitat, força, destresa i coratge. Qui el farà? Qui el fa? A dalt de les palmeres, a més de 35 graus de temperatura, s’esforçaven uns joves de pell bruna com l’atzabeja, amb arnés i uniforme empresarial modern. Escarmondaven o esporgaven les palmeres amb les gumies de fulla ampla i corbada que encara hui són imprescindibles per a l’ofici.
Baix, els encarregats de l’empresa de poda vigilaven la faena mentre els transeünts comentaven admirats el treball que els xics feien. S’estranyaven també del seu origen. Tant de bo visquérem en un món on els colors de la pell no es tingueren en compte. Però no. Cridava l’atenció el fet que els xics foren tan obscurs. Més d’un transeünt va dir que els d’ací ja no pujaven a les palmeres, o que només ho fan amb grua. D’altres deien que, mira, si no fora pels immigrants, no sé què passaria… I sí, cert, si no fora pels immigrants, Sant Vicent del Raspeig no seria Sant Vicent del Raspeig. Tampoc sense aquells que vingueren de la Mancha, de Múrcia o d’Andalusia allà pels anys 60 i 70 del passat segle per treballar a l’obra, a la fàbrica de cement o al camp que encara donava alguna renda.
Ells van canviar per sempre més el poble. I tants i tants pobles valencians. Tal volta algun d’aquells es va sentir menyspreat, va haver d’engolir-se l’orgull i acceptar treballs durs o no molt ben pagats. Però no era per la pell, que acceptaven tals treballs, sinó per la necessitat, per la pobresa. Però la memòria és feble, i més, quan els records no són massa grats. Arribaven a un món canviant, que necessitava els seus braços, en la mateixa mida que ells necessitaven fugir de la pobresa; un món on es va produir lentament el mestissatge i, malgrat no tindre la necessitat de parlar valencià, llengua silenciada i proscrita oficialment, entre tots es va anar gestant a poc a poc un sentiment de poble compartit, no exempt de problemes i imperfeccions.
Ara corren mals temps per a l’acollida. Segurament alguns mal adaptats, nets d’aquells agosarats primers migrants, miren amb bons ulls l’expulsió d’immigrants que, diuen, furtaran el treball als d’ací. Són els mateixos que identifiquen el valencià com un signe distintiu que no els pertany. Incapaços d’entendre altres pèrdues (les dels altres) que no siguen les pròpies individuals, s’acullen al paraigües de la idea d’Espanya com si així se sentiren més forts. Diuen que els immigrants ens furten les ajudes socials, aquelles que molts també reberen en els anys 60, 70, o 80. Res no diuen dels altres immigrants, els de coll blanc i pell clara (residents o turistes) que compren cases al comptat i viuen en confortables guetos. Aquests no són competència, pensaran, sense voler saber que el preu de l’habitatge i els baixos salaris són conseqüència d’un model de societat servil cap als estrangers rics.
Mentre l’extrema dreta cavalca a lloms de la ignorància, demanant l’expulsió de milions d’immigrants, les palmes i rams cauen de les sobergues palmeres a mans d’uns homes de pell bruna que no saben encara si ací tindran la seua casa, la seua família i el seu destí. Vivim en la incertesa. I no hi ha pitjor cosa per a la prosperitat d’un poble que la desmemòria i l’exclusió, que fan sentir-se no poble, quan toca acceptar i obrir els braços al nostre passat, al nostre present.
