Una candidata a l’alcaldia estava amb altres companys demanant en Dénia el tren de la costa en les eleccions municipals. I estaven parlant amb la gent per explicar-li la importància de la connexió ferroviària Dénia-Gandia-València. La meua clienta, Victòria, comença a parlar amb un matrimoni que tenia dos fills d’uns catorze anys i li diu: «Demanem el tren perquè, entre altres coses, els joves puguen anar a estudiar a València i puguen tornar el mateix dia a casa» i el matrimoni respon: «És de veres, aquest tren serà útil!!!»
Victòria es va sorprendre perquè em digué: «Com és possible que no foren conscients de l’obvietat que un tren de rodalia serveix per a moure’s i, en aquest cas, poder anar i tornar a València el mateix dia?»
Jo li vaig respondre que ella, en explicitar el benefici, va aconseguir que la parella fera la connexió que prèviament no tenia. I va entendre el benefici que obtindrien els seus fills si anaven a la universitat a estudiar, fent servir el tren. Tot això gràcies al fet que Victòria s’adonà que parlava amb una parella amb fills que possiblement en pocs anys podrien anar a València a estudiar. Ella va aplicar un principi bàsic de la comunicació, identificar a qui t’estàs dirigint.
En els tallers grupals que vaig impartir en les últimes eleccions municipals, hi va aparéixer unes quantes vegades l’assumpte de l’obvietat. I la gent es començava a adonar que era una trampa: «El que jo pense, no tot el món ho pensa.» I com sabem, és obvi (de veres que és obvi?) que les persones pensem de formes diferents, que solem tenir diferents punts de vista.
Si jo m’informe activament en política, per què haig de donar per suposat que la resta de la població també ho farà? De fet, segons una enquesta que vaig llegir, hi ha un 30% de persones que evita activament informar-se de política.
Estic treballant amb un regidor que estava preparant una moció en l’ajuntament. Va estudiar el tema a fons i un dia estava explicant el projecte a una veïna i aquesta no entenia de què anava la moció. Per què? Per què el regidor estava donant per suposat moltes coses que la ciutadana no sabia: legislació, beneficis del projecte per al veïnat, etc. Quan es va adonar que la veïna no el seguia, començà de nou l’explicació posant en context a la persona que tenia davant, comprovant si hi havia alguna cosa que no sabia, si partia d’un coneixement realista de com funciona l’administració, si sabia quin era el benefici del projecte, etc.
L’aprenentatge que fa fer el regidor i, va continuar enriquint-lo, és assumir que de normal la ciutadania no té tota la informació per a entendre les propostes polítiques i cal fer pedagogia.
No creus que això és obvi? I si és així, per què no es fa pedagogia massivament en política, en lloc de, simplement, amollar un discurs i emprar un llenguatge poc comprensible per la població?
Acceptar que no existeixen obvietats és un primer pas per millorar la comunicació humana i la política en particular per no fer suposicions. I, per tant, que els electors comprenguen a les teues propostes polítiques i et voten.
Carles Porcel és Capacitador de polítics i activistes.
