Hi ha filòlegs (i no filòlegs), que han construït al llarg de la seua vida, a pols, una mentalitat binària, maniquea i simplista, consideren que el valencianisme ha d’oposar-se al catalanisme i al revés, el catalanisme s’ha d’oposar al valencianisme. Com una marca a ferro, sang i foc del destí escrit per déus del terror, com si els «valencians» fórem gossos (en espoliació econòmica, fiscal, lingüística, cultural i “nacionalitària”) al servei de la metròpoli de la Meseta per a convertir el valencià en un dialecte de l’espanyol i el nostre País sencer en una colònia submisa.
Per sort, hi ha també escriptors i filòlegs com Alfons Llorenç, Jaume Pérez Montaner, Isabel-Clara Simó, Carme Miquel, Maria Conca, Carme Gregori, Antoni Ferrando, Miquel Nicolàs, Manuel Pérez Saldanya, Vicent Pitarch i molts altres, que no contraposen valencianitat a catalanitat, ni al revés, que tracten de manera equilibrada, raonable i harmònica, conjugar el valencià amb la resta del domini lingüístic catalanoparlant. I, per tant, fan el possible per establir relacions institucionals, afectives, culturals, econòmiques, comercials, comunicatives, arreu de l’àrea lingüística de parla catalana. Llorenç ho tenia ben clar, el rei Jaume I va fundar el Regne de València de manera sobirana, amb autogovern propi, però, confederat, amb la resta de la Corona de manera complementària. Ni submissió ni colonització que ve, imperialment, de Madrid i d’aquest estat profund que juga contra els països de parla catalana, amb voluntat exterminista, homicida i genocida. De segles de dominació imperial. Per tant, per a molts l’amor a València, a la llengua, a la cultura, perquè la identitat del País Valencià s’adiu amb l’amor a Catalunya, les Illes i la Catalunya Nord i més enllà… Hi ha gent que, atacats de racisme, localisme i amor al campanar o al melonar del seu poble, és incapaç d’estimar més enllà del seu rodal gallinaci… A parer meu, aquesta és una de les dimensions més miserables de la filologia, posar-se al servei de la politiqueria, en aquest cas, de l’extrema dreta antivalenciana per a conflictivitzar el valencià i que la majoria de la gent s’espanyolitze més encara d’una manera castellana, tancada, tribal i valencianòfoba (o catalanòfoba). Tot s’ha d’infestar d’una espanyolitat aclaparadora i neofranquista. Ni deixar que el valencià-català puga respirar, ni respectar que a À Punt, l’única TV Valenciana, siga en valencià, ni poder veure TV3, ni IB3, ni res, tot en espanyol. Res per a la cultura pròpia i tot per a l’aliena, la madrilenya… fins a la liquidació total, fins a l’extermini, fins a l’extinció definitiva. Com Heidegger va fer en posar la filosofia al servei dels nazis.
L’església “catòlica” del País Valencià ha aplicat aquest model de manual castellanitzador asfixiant; declaraven, quasi tots els arquebisbes i bisbes, postvaticà segon, des d’Ormaechea fins a Cañizares, mentre hi haja “conflicte lingüístic valencià” (Rafael Ninyoles), prioritzarem el castellà com a llengua única de l’església localista, sectària, excloent i gens universal. La beata de la batllessa de València, una tal Catalá, que es vesteix de fallera per tapar l’odi i l’autoodi que li professa al valencià-català, té molt clar que cal generar conflicte lingüístic per arraconar el valencià i tractar de liquidar-lo; si es conflictivitza un accent obert de València (que s’adiu amb l’accent de paciència, consciència, ciència, negligència, prudència, sapiència, vivència, potència, etcètera), es conflictivitza la llengua dels valencians, així, al remat la majoria de la gent optarà pel castellà i per l’anglés, i directament deixarà de banda el valencià. Perquè si es fa conflicte dels accents, de l’origen, de la procedència, de les relacions amb la resta del domini lingüístic i de tot, es conclou, sobretot per banda dels nouvinguts: Ja s’ho fareu, imbècils, toca-collons, caragirats, beneits…
Segurament l’alcaldessa de València, no ha trobat cap problema més gros a Valencià (ni de vivenda, ni de turistificació, ni de desigualtats socials creixents, ni de pobresa, ni de privatització dels serveis socials, ni de contaminació, ni els causats per les inundacions a la Torre-Faitanar, Castellar-Oliveral, el Forn d’Alcedo, Pinedo…) que el canvi de «València amb accent obert» a una «Valéncia amb accent tancat», de nissaga rància, reaccionària i espanyolitzadora en una castellanitzat antivalenciana i anticatalana? O és que els neofeixistes que donen suport al govern municipal de l’Ajuntament de València li han exigit conflictivitzar això de l’accent per carregar-se el valencià? La jugada és també de manual secessionista de sempre. Tenim l’exemple de Galícia, l’exministre franquista, Fraga, immediatament després de la «transició», aquell ministre que va col·laborar i ser còmplice des del Govern de Franco amb els darrers afusellats de la dictadura i va fundar el PP, va retirar les subvencions al corrent reintegracionista de la universitat de A Corunya. Aquest corrent universitari gallec considerava que el gallec havia de coordinar-se amb el portugués per tal d’accedir a molts milions de parlants gallegoportuguesos, obrir-se des del gallec al món portugués, brasiler, moçambiqués, etcètera. La retirada de subvencions i les pressions polítiques de la dreta de Galícia i mediàtiques espanyoles de tot tipus des d’un espanyolisme nacionalista aclaparador, forçaren, de manera autoritària, sectària i antinatural (contra les relacions humanes, socials, comunicatives i comercials, habituals, entre Galícia i Portugal), la conversió del gallec en una llengua gallega aïllada, tancada en si mateixa, com una monada de Leibniz (l’inventor de la teodicea), reclosa en una presó fortificada a la castellana, que l’ha portat a perdre les relacions amb la resta del seu domini lingüístic i esdevenir un dialecte del castellà o espanyol. En algunes ciutats gallegues, només resta l’acentiño gallego. Aquesta sembla que voldrien que fos la fórmula per a aplicar i sentenciar el valencià, aïllat del seu domini lingüístic històric, social, “natural”, comunicativament aïllat a un vedat, una cleda, reclòs, barrat i tancat en pany, forrellat, mut i a la gàbia, esdevindria, acceleradament, un dialecte del castellà o espanyol.
Hi ha filòlegs tòxics, de mentalitat tribal, que remouen de dins tot el pitjor de la gent, les més baixes passions, les màximes perversions i deshonestedats, que repeteixen com si foren robots d’una IA que ha entrat en bucle, que «cal parlar la llengua del carrer», com observem que a les televisions espanyoles fan servir la llengua de carrer quan parlen d'”abujero”, d'”a-radio, d'”a-moto»” i d'”astijeras” d’asiàtica (per ciàtica), d’embolao, de cerrao, de matao, corrío, salío…; en el català-valencià del meu poble, quan jo era un infant tot déu deia fem als residus orgànics que ens sobraven, ara en el parlar del carrer i de la família, li diuen “basura”, i ni fem, ni brossa, ni residus; abans, tot déu deia matalap, matalaf o matalàs i matalafer, ara la parla del carrer, de la casa, del corral i del galliner, li diu “colchó” o “colchón”, abans es deia ulleres i ara molta gent diu “gafes” o “gafas”, i a les crosses li diuen “muletes” o “muletas”, al llanterner li diuen “fontanero”, a les voreres, “aceres”, a llavors o aleshores, “entonces”, a l’estalvi, “ahorro”, a la runa o l’enderroc, “escombros”, a les molles, “migas”, a la rajola “ladrillo” i un llarg etcètera interminable. Perquè duem segles on el valencià ha sigut perseguit i fora de l’escola i de l’administració. Del tot; i cada vegada, de manera més intensa i efectiva, com s’explica a L’efecte Vilalpando, les interferències lingüístiques de les llengües amb més estats i recursos al darrere (com l’espanyol i l’anglés), erosionen i es mengen les més xicotetes, hi ha una fagocització, una substitució lingüística de les llengües «minoritzades» per les «supremacistes», hi ha una quantitat, com més va més, de castellanismes que han colonitzat part del català-valencià. No obstant això, si la substitució és de paraules valencianes per castellanes, a alguns d’aquests filòlegs, els sembla ideal, esplèndid, més si els valencians amplien el seu registre lingüístic i recuperen paraules que s’han perdut o han esdevingut poc habituals en adquirir-les de la resta del domini lingüístic, en compte d’alegrar-se, esdevenen uns talibans, puristes i ataquen, posem per cas, el “sortir”, l'”avui”, la “perruqueria”, etcètera, que es fan servir a les comarques del nord del País Valencià. Fet i fet, alguns d’aquests filòlegs “del valencià del carrer”, en realitat, el que cerquen és que els valencianoparlants deixem de parlar en valencià, que ens allunyem al màxim de la resta dels parlars del domini lingüístic catalanoparlant i que tots acaben parlant, únicament, en castellà i en anglés i no en valencià. És una contribució a l’arraconament del valencià per tal d’exterminar-lo, “procurad el efecto, sin que se note el cuidado“. Però observem, l’efecte, la cura, les conseqüències i l’objectiu final.
Potser és una exigència del partit més d’extrema dreta entre el govern d el PP-Vox, però, el PP, és responsable d’aquestes barbaritats lingüicides, no pot excusar-se, perquè accepta les polítiques lingüístiques genocides dels neofeixistes i decideix pagar un informe «ultracientífic» per avalar la conflictivització del valencià. És la política exterminadora de sempre dels monarques absolutistes, sobretot dels Borbons, i de les dictadures feixistes (del general Primo i de Franco), per tal d’asfixiar el valencià… Mentrestant lleven el nom de Joan Fuster a un Institut, esborren el nom de Vicent Torrent de l’Auditori de Torrent (llevareu el meu nom, però no el meu cognom, va dir Vicent en un discurs memorable, dirigit a la gent de dretes perquè adquiriren una mica d’amor per la llengua, per la música, per la cultura valenciana i per la gent del País, sense ofegar-nos, ni esborrar-nos, ni asfixiar-nos… no deixarem que ens suïciden!). Un altre motiu, hi ha milers d’excuses de mal pagadors, a més de procurar la nostra eliminació com a valencianoparlants, perquè, ja ho sabem tots, per a la batllessa de València, la seua llengua materna és un ‘defecte’ que té (autoodi i odi, clar, ras i català), potser siga generar conflicte per tapar els forats de les protestes i manifestacions de les víctimes de la gota freda… Mentre parlem dels accents i de si València s’ha d’escriure amb accent obert o tancat, quin problema més greu, no ens deixen dormir els accents, que s’obliden dels morts i les víctimes de les inundacions i de les gestions homicides, corruptes i criminals de Mazón i la seua banda mafiosa del PP-Vox; en la ficció d’aquests “filòlegs”, “dotors” (que es creuen que ho saben tot, al revés que Sòcrates), i els polítics que els contracten per a les malifetes, potser han vist manifestacions de més de cent-vint mil persones reclamant: Volem l’accent tancat del «Viva las caenas», un accent tancat que put a l’odi de l’espanyolisme ras i curt… Retiren les subvencions a l’AVL, un 25% i més endavant més encara, i les re-dirigeixen a entitats secessionistes, anti-valencianes i anticulturals, i a les “Ferias” d’Abril i bous, bous, bous, toreros i banderillers contra el valencià. Aquest és el tema, ens toquen la llengua amb les mans brutes i ens fiquen les agulles i punyals de les banderilles al damunt de la nostra llengüa. El benemèrit, Josep Lluís Pitarch, amb més raó que un sant laic, deia que eren “cagades de mosca”; amb tot el respecte per la seua saviesa, en tractar-se d’accents té tota la raó, però pels efectes col·laterals, ho elevaria a cagarrites de cabra, bonyigues d’ase o caca la vaca.
València no pot ser amb accent obert, home, ha de ser accent tancat i en castellà, com demana la regidora de Godella que arranca les rajoletes escolars del poeta Estellés sobre “La consciència de no ser res, si no s’és poble” i les llança a terra, insultant Estellés, de forma maleducada, vulgar, grollera i plena d’odi, de mala hòstia, de lletgesa i antivalencianisme, per tapar clots i forats, perdó “abujeros”, on ens mostra els seus forats propis, la seua manca d’humanitat, d’empatia, de respecte i de consideració per la llengua i la cultura pròpia del País Valencià i la resta del món catalanoparlant… Dels nostres drets lingüístics i culturals. Es pensen que ens mamem el dit, aquests filòlegs miserables, corruptes, indecents, perversos, “Degenerats”, com deia l’amic Vicent Artur Moreno, ací mateix a Diari La Veu del PV, filòlegs que apliquen el manual pràctic del secessionisme, l’antivalencianisme i l’anticatalanisme, l’essencialisme espanyolista, l’autoritarisme, personalisme egotista, elitisme, nul·la coordinació amb la resta del domini lingüístic, la gramàtica al servei de la politiqueria de l’extrema dreta, un ego narcisista i elefantíac que no té en compte els sentiments dels valencianoparlants i catalanoparlant perquè busca satisfer el somni dels que darrere de l’accent i de la «llengua de carrer», cerquen exterminar la llengua dels valencians (Sanchis Guarner), amb un odi terrible i tan injust a Pompeu Fabra, a Joan Fuster, a Antoni Ferrando, tergiversant amb lleugeresa els seus valuosos treballs sociolingüístics… Per què? Ah, segurament, perquè defenen una llengua que voldrien extingida, com li passava a Xavier Casp durant el llarg “lapsus” antivalencià i anticatalà, que és, exactament el mateix, igual, com deia Josep Giner, Sanchis Guarner, Joan Fuster i qualsevol filòleg amb dos dits de front… Però i tenir amigatxos, palmeros, pilotes que aplaudeixen les collonades de “rigor científic” infal·lible com si fos un papa que parla de dogmes excàtedra? Si algú ho critica perquè ho considera un desgavell, inapropiat, desencertat, inoportú, dolent, pèssim per al valencià, que contribueix perquè Mazón i Rovira agarren aire després del referèndum escolar, que han perdut, per arraconar-lo més encara, li diguem «fillsdeputes» i assumpte tancat. Per això, si algú critica o qüestiona la idoneïtat de l’informe contra «l’accent obert» és un fill de puta; la ciutat de València, només pot ser amb accent tancat! Com és possible que s’haja admés a la Universitat i a l’AVL, a aquests tipus de filòlegs que desprestigien la filologia valenciana i susciten i mostren la pitjor cara d’una “valencianitat” antivalenciana? Aquestes coses, per desgràcia, només serveixen per desprestigiar i desacreditar el departament de filologia catalana de la Universitat de València i la mateixa AVL, tot i que aquesta institució ha contestat amb un informe esclarint els procediments per als canvis toponímics, de manera adequada. No obstant això, hi ha ‘filòlegs’ que ho supediten tot al que els passa pels collons i no els importa parlar del “valencià” per anar contra els sentiments, les emocions, els interessos i la llengua dels valencians (catalans i balears, aragonesos)… En aquest afer, tenim un greu problema, perquè, en el fons, aquest representant de la Universitat i d’una institució valenciana que pretén defendre la llengua pròpia del PV, ens desprestigia a tots. Ens fa sentir vergonya aliena.
