Les persones hem migrat des del principi de la nostra evolució, quan els nostres primers avantpassats van alçar el cos i el cap en les sabanes africanes. D’aleshores ençà hi ha hagut salts quantitatius i qualitatius en el temps i en l’espai d’on eixien i on arribaven o pretenien arribar els fluxos migratoris. Les raons d’aquestes migracions han estat molt diverses i han anat variant en el temps, però es pot afirmar que sempre hi havia i hi ha un rerefons de recerca de la supervivència o almenys d’una millora de la vivència.
Podríem dir que les migracions és un dels elements constitutius de la nostra espècie des de l’animalitat fins a l’Homo sapiens i, ara mateix i segons destacats especialistes, estem viatjant a una enorme velocitat, des de la protohumanitat cap a la plena humanitat, arran de l’eclosió en les últimes dècades de la tecnologia i la subsumpció d’aquesta tecnologia com a part indestriable de la humanitat en permanent construcció. En aquest sentit, em sembla molt suggeridora l’obra d’Eudald Carbonell.
La tecnologia (tècnica més teoria) és un fruit del treball col·lectiu del conjunt de l’espècie. Les pors que més o menys subtilment intenten escampar, tenen com a objectiu fonamental mantenir el control d’eixos avanços tecnològics en poder de les minories enriquides que dominen el sistema en el qual vivim. Intenten espantar-nos amb la possibilitat futura d’una societat distòpica, quan milers de milions de persones ja viuen o vivim en ella i podem veure-la simplement llevant-nos les ulleres ideològiques i mirant al nostre voltant o una mica més enllà.
Pot semblar un gran contrasentit pensar que estem fent un salt definitiu cap a la plena humanitat en el mateix moment que bèsties immundes com Netanyahu, Trump o Von der Leyen (i molts altres), des de la cúspide del poder mundial, participen directament o indirectament en el genocidi del poble palestí i altres pobles, aposten pel militarisme més hipòcrita, practiquen l’autoritarisme més salvatge i descarnat i posen en perill, dia sí i dia també, el futur de la vida en aquest planeta tal com la coneixem.
Però, ben mirat, més que un contrasentit és la constatació que les forces organitzades del capitalisme mundial (estats, fons financers, transnacionals, aliances militars com ara l’OTAN, etc.), aquelles que gaudeixen del patiment i la misèria de la majoria es resisteixen i miren d’impedir, siga com siga, aquest salt qualitatiu. Perquè una humanitat plena serà absolutament incompatible amb les barbaritats que s’han generat i practicat històricament fins als nostres dies contra la majoria de la població (les dones, els i les integrants de les classes socials i les nacions dominades) i la mateixa natura, des de la ruptura de les comunitats primitives que començaven el trànsit des de l’animalitat fins al que ara som. El salt definitiu a la humanitat plena ja s’albira, però només com a possibilitat, perquè les forces que volen retindre’ns egoistament en aquest estadi evolutiu, faran tot el que puguen per a intentar evitar-lo.
Fent un salt d’allò que és global al que és més concret, nosaltres com a poble valencià, com antic regne de València i com a País Valencià, som un claríssim exemple de poble construït per la dinàmica històrica de les migracions. No faré ara el relat dels pobles que ens han precedit en aquesta xicoteta part del món, però convé recordar que la primera vegada que el conjunt del que denominem País Valencià es va constituir com a ens propi arran de la conquesta encapçalada pel rei Jaume I, va donar pas a una allau de persones nouvingudes principalment de Catalunya, però també d’Aragó, Navarra, Occitània, etc., que van expulsar i desplaçar la resta a les comarques muntanyoses, els pobladors anteriors denominats moriscos (fins que majoritàriament van ser expulsats quatre segles més tard). És a dir, nosaltres com a poble som el resultat d’uns fluxos migratoris que responien a l’interés polític de les elits i la corona catalanoaragonesa, però també a les necessitats de trobar noves terres per a garantir l’abastiment de recursos alimentaris en unes èpoques en què la producció de la terra era exigua.
La història des d’aquell llunyà 1238 no ha fet sinó reproduir periòdicament nous moviments migratoris, que han anat reconfigurant constantment la nostra valencianitat sense qüestionar-ne l’essència. Ara, però, com a resultat de més de tres-cents anys de la colonització castellana-borbònica, aquesta valencianitat, com la resta de la catalanitat, es troba en un moment d’incertesa, i sectors de la valenciania, atemorits pels possibles resultats i pels esdeveniments globals que no acaben d’entendre, miren el dit que assenyala la lluna, però mai la veuen. Miren les noves onades de persones migrants i tendeixen a culpabilitzar-les, però no se n’adonen, o prefereixen no fer-ho, que el problema el generen els estats (en tant que estats capitalistes), la banca i els fons financers, les transnacionals, l’OTAN, etc.
Tenim mala peça al teler si tornem a confondre les víctimes amb els botxins. I no es tracta ni de fer cap crida ni de renunciar al fet que les persones nouvingudes assumeixen també la valencianitat. El nus gordià del nostre problema no són les persones nouvingudes sinó la colonització i la colonialitat que patim.
L’alternativa materialment factible exigeix lluitar fins a assolir la independència i entendre-ho tot com un procés de descolonització. I per a eixe procés que serà llarg, feixuc, complex i contradictori, necessitem la majoria social realment existent, de la qual formen part indestriable les noves onades de persones nouvingudes. Aquestes persones no han d’integrar-se, perquè des del moment que hi són a casa nostra ja en formen part, ja estan integrats. El que hem de fer-los participar amb i des de la valencianitat, i això només serà possible si la valencianitat deixa de mirar-se el melic i es dedica a treballar per la independència construint un país de drets per a la majoria, més inclusiu, més igualitari, més acollidor.
I això no vol dir que no defensem la nostra llengua i cultura, ans al contrari, hem de convertir cada agressió lingüística, cultural i social en un conflicte, com moltes persones hem fet durant molts anys. Però cal fer-ho sabent qui són els veritables botxins. La valencianitat ha de ser capaç d’integrar les reivindicacions dels drets de les persones nouvingudes com a element indestriable de la nostra cultura. El procés ha d’anar constituint-nos en un protoestat paral·lelament a la lluita contra l’estat colonitzador. Hauríem de potenciar les entitats i pràctiques d’acollida des de la valencianitat i en valencià. Hauríem de ser capdavanters en la denúncia de l’explotació de les persones migrants. Denunciar qualsevol mena de racisme institucional, laboral, residencial, educacional, etc.
La disjuntiva no és migracions sí o no, perquè això ens porta a un atzucac irresoluble. La disjuntiva és si deixem que siga la patronal i l’estat colonial qui continue dirigint el procés d’acolliment i integració per a l’explotació sense drets, o ens aprestem seriosament a donar la batalla també en eixe camp? Passa el mateix que amb les noves tecnologies i la IA, deixem que les controlen els estats i el capital transnacional o mirem d’entendre-les i les utilitzem com a eines de lluita per al nostre alliberament individual, nacional i social? Us imagineu que encara hui, les elits tingueren el control absolut del foc i la roda? Ja està bé de fer-nos trampes al solitari, de continuar fent servir l’idealisme romàntic i poruc i els desitjos per a substituir la realitat que ens envolta.
La política independentista (nacional, social i feminista), ha de partir de la realitat de la societat. Els nostres desitjos, una vegada depurats del fals idealisme, han de formar part de programes concrets d’organització, mobilització, lluita per objectius abastables i avaluables. La resta pot servir per a una conversa de café, però cal no confondre’l amb un programa i una praxi independentista i descolonitzadora.
Companys i companyes, ara és l’hora!
