A propòsit de la manifestació del món valencianista del 25 d’Abril, clàssica ja, que enguany es farà el 12 d’abril a Alacant, no he pogut evitar pensar en tantes i tantes manifestacions on he estat present al llarg de la meua vida, aportant un granet de sorra. De fet he participat en manifestacions des dels anys 70 del segle passat. Sí, aquelles que es feien clandestinament, convocada la gent -la majoria estudiants, però no tots ho érem- en un punt determinat del centre de València, ciutat on jo estudiava, i al so d’una forta piulada des de les voreres on esperàvem atents, ens situàvem al centre dels carrers o avingudes, i començàvem una breu marxa, als crits de les consignes acordades.
En aquelles manifestacions, tots sabíem que prompte apareixeria la policia, amb els seus uniformes grisos, i començaria una carrera de dissolució. Evidentment tindrien informació privilegiada, ja que tot era cosa de minuts. Entre els estudiants havia infiltrats, com ara i sempre. Les meues amigues i jo, vestides de diumenge per despistar, en sentir la policia ens dispersàvem i ens confoníem entre la gent del carrer, o entràvem a una cafeteria, sense alçar sospites d’haver participat en la manifestació de rojos amb vaquers, pantalons de pana i anoracs barats, la roba de cada dia.
Després vingueren les manifestacions autoritzades, les de l’alegria. I la primera i més gran que recorde, va ser a l’octubre del 77. Enorme -es va parlar d’un milió de persones- on gent de totes les comarques del País, i de tota classe i condició, recorreguérem els carrers de València demanant l’amnistia i l’estatut d’autonomia. No entraré ara en l’estafa d’una democràcia pactada amb el règim… Com sabeu, va haver amnistia per als franquistes; els demòcrates empresonats no podien estar en presó en democràcia. I un estatut per una autonomia de segona, que és el que vam ser i encara som. Tot amb el transfons d’una batalla de València, contra la normalització de la llengua, ben orquestrada i que encara està donant fruits als hereus dels seus ordidors. Però ens va permetre uns quants anys d’esperança.
I vindrien moltes més manifestacions. Moltes. Per la llengua, per la igualtat, per la pau, contra els retalls econòmics i en educació, i ara demanant la dimissió de Mazón… Per qüestions demogràfiques òbvies, i per ser la capital, València ha estat i és l’escenari de les més grans que s’han fet i farem. He tornat als seus carrers molts 25 d’Abril, també he estat demanant la dimissió de Mazón. He perdut el compte de les vegades que en autobús o cotxe m’he desplaçat al cap i casal per mostrar, per manifestar, com molt altra gent, el meu desig democràtic d’una societat millor. També a Alacant, en justa proporcionalitat numèrica respecte a València, s’han fet manifestacions enormes, transversals, clamant contra la guerra, per la dignificació i la igualtat de les dones, contra la violència masclista, contra les retallades educatives, defensant el valencià com a llengua pròpia o clamant justícia i dignitat pels afectats per la riuada del 29-O.
I ara esteu convocats tots i totes a Alacant, com en l’any 1985, 1995 i 2008, a la manifestació del dissabte 12 d’abril, sota el lema “Alacant, on renaix el País Valencià”. Totes elles van ser importants, com la de 1985 que va frenar l’ofensiva dretana contra l’ensenyament del valencià. Sempre, en moments clau per a tot el País, pensem i tornem a Alacant. Sense Alacant no hi ha País Valencià, el que vol dir que no hi haurà un projecte comú, del Sénia al Segura, que ens faça forts i ens aferme com a poble que es mereix viure en democràcia plena, amb els nostres drets ben protegits. Si alguns alacantins no ho senten així, una manifestació massiva és una bona manera de fer-los-ho vore, que, com diu l’himne, tots som fills del poble. I no dubteu que el PP en prendrà nota.
Hi ha una qüestió que hem de saber. No vull fer victimisme, però som la punta de llança, els del Sud, d’un projecte dels anys 60, d’un model dissenyat de societat turística espoliadora, despersonalitzada i molt espanyolitzada, en el més caspós sentit de la paraula. I l’èxit d’aquest model ranci es veu cada vegada que hi ha eleccions i la dreta, sense alçar un dit, s’emporta els millors resultats al sud -afectant la governabilitat de tots-. Dirigits ara per una subespècie dins del PP, l’alacantina capitalina, que ha forçat fins a quatre vegades votacions per treure’ns de l’àrea valencianoparlant, que ha bastit el pitjor govern de la Generalitat conegut, i que ignora profundament el conjunt de la societat valenciana, governant de part d’alguna elit econòmica. Poc o res podem esperar d’ells. Per això mateix, si encara no ho heu decidit, vos encoratge a vindre dissabte a Alacant. Rebreu i rebrem el caliu que a tots ens cal. I, una vegada més, inserirem la ciutat una miqueta més dins d’una societat valenciana que ha de ser diversa i respectuosa, democràtica i justa, amable i bonica.
