Per raons acadèmiques he estat treballant aquests dies sobre Luces de bohemia, possiblement l’obra mestra del vessant teatral de don Ramón del Valle-Inclán. De vegades passa amb els clàssics, especialment si els vam llegir quan érem joves, que ens pensem que ja ens sabem el que diuen i aleshores la seua condició de clàssics contribueix a neutralitzar-los. Alguns clàssics ja venen neutralitzats de casa, i això a la literatura en castellà passa molt, però altres, com aquest, són una vertadera bomba de rellotgeria que no hauria de ser desactivada a la docència.
No és aquest el lloc per a estendre’m en una lectura detallada de l’obra, però sí que vull detindre’m en tres passatges i tres breus citacions. La primera té lloc quan Max Estrella coincideix al calabós amb un obrer anarquista i aquest és ben conscient que l’assassinaran utilitzant la famosa i habitual llei de fugues. Així, quan el trauen abans de l’alba de la cel·la, en acomiadar-se, es pregunta: «Van a matarme… ¿Qué dirá mañana esa prensa canalla?». La resposta de Max és contundent i ressona molt en el nostre present: «Lo que les manden». La segona frase que vull recordar és una altra sentència lapidària de Max Estrella, precisament quan rep la notícia que en efecte el seu company de calabós ha sigut assassinat per la policia: «La Leyenda Negra en estos días menguados es la Historia de España». I afegeix: «Nuestra vida es un círculo dantesco». La tercera és molt més famosa i té lloc en l’escena en la qual els mateixos personatges defineixen l’esperpent com a estètica teatral: «España es una deformación grotesca de la civilización europea».
Els tres passatges en bona part podrien ser enunciats hui en present i són una mostra de la profunda desolació, del pessimisme absolut, que vertebra l’obra. Està present en altres textos de l’autor. En una de les meues classes al Grau en Estudis Hispànics en la Universitat de València llegim i comentem La hija del capitán, despietada sàtira de la dictadura de Primo de Rivera. Però en aquesta el to és més juganer, més sorneguer. A Luces de bohemia -i ahí és on volia arribar- sura la sensació que no hi ha res a fer, que el país del qual és capital eixe Madrid absurd, brillant i famolenc, per a dir-ho amb les seues paraules, no té remei ni reforma possible, corrupte de dalt a baix, grotesc, travessat per la desigualtat, amb forces de seguretat que són forces repressives, amb una oligarquia amb un posat aristocràtic que sembla reflectit als espills còncaus, unflat, patètic, però opressor, amb una premsa a sou del poder, i amb uns intel·lectuals que poden arribar a ministres si són prou complaents i prou útils per al poder econòmic i social. Fora d’eixe ball, d’eixa lluita de tots contra tots amb armes desiguals, està la misèria, la mort del més lúcid, en fer-se de dia, a la porta de sa casa, i encara saquejat pel seu suposat amic. Llums de la bohèmia, llums que brillen un moment en el marge, a la intempèrie, per a apagar-se per a sempre.
No crec que siga casualitat que això ho escriga un gallec. Les mirades més lúcides sobre l’estat espanyol sempre s’han fet des de la perifèria. I crec que en l’obra de Valle-Inclán sempre pot llegir-se eixe lloc d’enunciació. No és casualitat que al soterrar de Max Estrella acudisca el Marqués de Bradomín. Però eixe seria un altre tema. El que vull dir ara és que un intel·lectual lúcid, que venia de la perifèria, que era un escriptor brillant, va deixar escrit fa cent anys que Espanya era un país sinistre, irreformable, que no tenia remei. I el futur, és clar, li donaria la raó, per damunt del breu somni de refundar l’estat espanyol des d’altres bases que va ser la Segona República. Ell escrivia en la decadència de la Restauració Borbònica, en el regnat d’Alfons XIII que amagaria la seua corrupció darrere del sabre de Primo de Rivera. Hui estem vivint en una altra restauració borbònica i sobta pensar que en molts aspectes la diagnosi que va fer Valle-Inclán continua vigent en aquest estat oligàrquic, cortesà, centralista, corrupte, amb forces de seguretat que són forces repressives, amb llei mordassa, amb Pablo Hassel a la presó, amb premsa a sou que diu el que li manen i desigualtat creixent. A veure si al remat resultarà que, com ja va dir el clàssic, Espanya no té remei, perquè això és el que és i vivim en un cercle dantesc. I la llegenda negra també en aquests dies minvats és la Història d’Espanya.
