Les llars que van ser

I els llibres venien en caixes gegantines de cartó, i jo les veia apilades en un cantó de la porta, ocupant part de la façana, i la vorera, i fent la gent saltar-les, esquivar-les en passar per allà. Maria José ho feia al més ràpid que podia, allò de col·locar-les, sistemàticament, dins de la papereria, mentre el camió donava ja mitja volta i el repartidor se les havia deixades al sòl. Maria José era una dona esprimatxada, menuda, no tenia gaire força, però s’afanyava. Jo tindria set o huit anys i observava l’escena a l’altra banda del carrer, quan coincidia que passava per allà, embadalida. «Mira, mamà, mira, que ja té nous llibres», cridava. I ma mare em deia que em relaxara, que prompte aniríem per un nou, però que aquell dia no era possible, que Maria José, primer, havia d’organitzar-los tots, i que allò era una tasca costosa.

La Roco era la papereria del meu barri, la que més a prop estava de casa. Recorde demanar a quasi totes les persones del meu entorn entrar «sols per mirar els llibres», i si en aquella innocent observació me’n queia un, benvingut fora. Hi havia també llibretes, bolígrafs, plastidecors, retoladors Carioca, ceres Manley…, o aquell repertori de llibres! No n’hi havia molts, dos o tres prestatgeries, però per a mi, un paradís particular. Anys després, la Llibreria Mussol va obrir al poble. Sols venien llibres. La meua àvia me’n comprà un sobre una mòmia que es deia Antonieta. Me l’emportava amb mi a tots llocs, m’encisava. Ambdues llibreries tancaren.

Ara, hi veig gent que entra en una llibreria sols per buscar al telèfon si a les plataformes de compra en línia, com Amazon, es troba l’obra que volen adquirir. És trist, és molt trist. Quan vivia a Madrid, vam fer un reportatge per a la Universitat sobre una llibreria antiga, d’anys i anys, establida allà, al carrer Gaztambide, zona Princesa, i la llibretera em digué «Veo cómo entran, hacen una foto a un libro que les ha gustado, y en la misma puerta, cuando salen, lo buscan en internet para comprarlo. De verdad, no entiendo nada, es frustrante». Jo tampoc no ho entenc. És comoditat? Preu? Però… uns cèntims, en tot cas, i com a màxim, dos euros? És, en certs casos, perquè el busquen en format per a llibre electrònic? No volen consells? Recomanacions? Poden també encomanar llibres, si no el tenen disponible, en uns dies hi arribarà, i també demanar-lo en valencià. Les llibreries locals són competents, efectives. Quin n’és el problema? És que la gent no es deté, no recau, pel que sembla, ja saps, en aquells «petits i insignificants detalls» que ofereix i distingeix el comerç local, de proximitat, dels grans magatzems? Deu ser això. Rapidesa, immediatesa, cultura de masses…, capitalisme, clar i ras. No importa el llibre, no importen l’edició, la traducció, la recomanació…, importa llegir-lo, i fer-ho ràpid, i com més barat millor. I la pirateria entra també en el joc. Internet és un dipòsit de webs on descarregar un llibre gratuïtament.

Tanmateix, els resultats d’un estudi del 2022 del Ministeri de Cultura sobre hàbits i pràctiques culturals a Espanya, sentencia que, al nostre territori, el 49% dels valencians i valencianes no llegeix llibres, principalment, perquè no té temps. Una dada esgarrifosa. És cert que no sempre tenim temps per a tot el que ens agradaria fer, que ens falten hores al dia. Sí, ho comprenc. Però llegir hauria de ser una de les prioritats o, si més no, intentar-ho. Quan llegim, s’activa l’hemisferi esquerre del nostre cervell, és a dir, la raó i la lògica. Llegir és sinònim de fer exercici, un gimnàs idoni per a lluitar contra les malalties degeneratives. Entre altres beneficis, la lectura és també una teràpia efectiva contra una societat que demanda, i exigeix, i no deixa lloc per a respirar.

Montserrat Roig ho deixà ben clar, «No et mors tant si saps llegir». I les llibreries locals haurien de ser el punt de partida. Al meu poble renaix entre les cendres la llibreria i, per descomptat, també papereria, Llum de Lluna, i em fa feliç, tot i ja no viure allà, els veïns la gaudeixen, les noves generacions la gaudeixen. I quina sort, i que imprescindible. Allà també arriben els llibres en caixes de cartó, apilats en la porta, nadons assortits al seu destí, la seua llar.