1 de febrer del 1968. Un jove fotoperiodista d’Associated Press, Eddie Adams, acompanya Nguyễn Ngọc Loan, alt càrrec de l’exèrcit de Vietnam del Sud, aliat dels nord-americans, pels carrers de Saigon. Porten detingut a Nguyễn Văn Lém, del Viet Cong, i en un moment donat l’oficial Loan treu una pistola i descarrega un tir sobre el detingut, vestit amb pantaló curt i camisa a quadres. Un instant captat per la càmera d’Adams. La fotografia va córrer per tots els diaris a l’endemà i va canviar probablement el que molts occidentals pensaven de la guerra de Vietnam. La fredor d’aquesta execució va espantar l’opinió pública, especialment als Estats Units, on s’iniciava un moviment contra la guerra que aniria creixent des de les universitats als barris més populars, zones d’extracció o caladors dels soldats de primera línia.
8 de juny del 1972, una xiqueta, Kim Phùc, corre nua per un camí del seu poblet, Trang Bang, cremada pel napalm americà mentre jugava amb altres xiquets. El moment terrible va ser captat pel jove fotògraf Nick Út que treballava per a la mateixa agència que Adams. Entre les dos instantànies han transcorregut 4 anys. I ara sí, s’accelera el rebuig a una guerra iniciada dos dècades abans pels Estats Units, en el context de la lluita contra el comunisme o amb l’excusa de crear i defensar la democràcia durant la Guerra Freda. Totes les portades de la premsa internacional publicaren la fotografia que, junt amb l’anterior, representava l’horror de la guerra. El conflicte duraria més anys, es va tancar en 1975, però aquelles imatges van accelerar l’antibel·licisme i les protestes, i ja figuren en tot els llibres d’Història.
Durant anys, aquestes fotografies i les de l’holocaust nazi, duríssimes, impossibles de mirar sense sentir feredat, ens recordaven com de cruels podem arribar a ser els ésser humans, competint pels recursos i les riqueses dels territoris i el control de les ànimes que els habiten. Les fotos ens feien pensar que tenim memòria i que no hem de repetir tants errors. Però, ara, arribats al segon quart del segle XXI, aquella il·lusió s’ha desfet. Ara disposem de mòbils que enregistren qualsevol escena. I els periodistes gràfics, amb les acreditacions que els permeten arribar on altres ciutadans no apleguen, ens subministren bona cosa d’imatges. I no sabria dir si l’allau d’informació gràfica normalitza la violència o si, al contrari, ens anima a combatre-la per la pau.
Hi ha guerres i guerres. El que ha passat i passa a Gaza resulta més insuportable en saber que els botxins són descendents de les antigues víctimes del nazisme: el que ens aboca a un dubte existencial enorme sobre la condició humana i sobre la possibilitat de la justícia i la pau. Buit que en lloc d’allunyar-nos del totalitarisme, potser ens hi immunitza i acosta encara més. També hi ha guerres oblidades…, moltes d’elles a Àfrica, on les dures imatges que ens arriben no ens semblen, veges per on, tan dures, com si ens distanciaren amb facilitat d’aquells que no s’assemblen a nosaltres. Com si haver patit secularment esclavatge, colonialisme i neocolonialisme a mans dels europeus -els “nostres”- fera alguns pobles més inaccessibles a la nostra compassió i solidaritat.
Sabem que els humans tenim tendència a solidaritzar-nos amb les víctimes que s’assemblen a nosaltres, el que no lleva que molts puguem sentir empatia i solidaritat amb tota classe de víctimes. Les reaccions solidàries amb els ucraïnesos o les víctimes de la dana així ens ho confirma. Com també les reaccions als assassinats, veritables execucions dutes a terme per la policia migratòria de Trump, de Renee Nicole Good i d’Àlex Pretti, blancs i americans de soca-rel europea, grup dominant segons l’imaginari trumpista. Res o ben poc sabem de les altres set persones assassinades per l’ICE, de moment.
Quantes imatges de l’horror no hem vist o no veurem mai?… En tot cas, les detencions de persones desvalgudes, fins i tot xiquets, dones o vells, esgarrifa. La violència institucional als carrers, silenciada pels seguidistes líders europeus de l’extrema dreta, que resten a l’aguait i esperen resultats electorals propicis, no ens pot deixar indiferents, ni en Estats Units ni en cap racó d’aquest món desorientat… I si ens alcem ací i allà contra tanta ignomínia?
