Gràcies al senyor Mazón i l’antipolítica que practica, la frivolitat s’ha instal·lat entre nosaltres, i de nou es vol regular la identitat valenciana: “Una de las principales señas de identidad de la Comunitat Valenciana es la españolidad” ha deixat dit. No perdré massa temps en la proposta, que no passa de ser una altra ocurrència de desgast. Però reconec que ens fa reflexionar sobre què és això de les identitats.
És una obvietat que ningú no tria on nàixer, i que, arribats a aquest món, el primer que rebem és un bany d’identitat: quedem adscrits a un gènere, una religió, una ètnia, una llengua, un territori… I així va forjant-se una identitat que ens pot agradar o no, que podem preservar o no, en tot cas la tria o el rebuig hauria de fer-se amb llibertat, sense coaccions. En un món ideal i racional, els pobles haurien de tindre garantida una existència en pau, digna i sense atacs a la seua identitat. Però no és ben bé així. Només cal mirar un poc la Història i seguir l’actualitat per constatar-ho.
De poc ha servit la Declaració Universal de Drets Humans, aprovada l’any 1948 just després de la II Guerra Mundial per l’Assemblea General de les Nacions Unides, ni la seua ampliació de 1966, amb el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals, que en el seu primer article reconeix a tots els pobles -segons el diccionari de l’AVL “poble: conjunt de persones unides per l’ètnia, la religió o un altre vincle, que formen una comunitat”- el dret a l’autodeterminació, és a dir, el dret a determinar lliurement el seu estatus polític, a perseguir els seus objectius econòmics, socials i culturals, i a gestionar i disposar dels seus propis recursos. Aquests dos documents donarien forma a la Carta Internacional dels Drets Humans aprovada l’any 1976 que constitueix una llei internacional constantment violada, tot s’ha de dir.
Com veiem, l’ONU fa un reconeixement explícit dels pobles amb identitat (la llengua i la cultura fan que una comunitat siga ella mateixa) com a subjectes polítics amb drets. Però la realitat és ben diferent. Encara hui molts pobles, com el palestí o el sahrauí, lluiten contra l’extermini. D’altres, incardinats fa temps dins d’Estats que els neguen, o els reconeixen tèbiament, com França o Espanya, també lluiten per no perdre la identitat i somiar amb un futur propi.
El problema rau en els buits immensos que deixa el món de la política. El primer buit és la confusió entre poble, nació i Estat: Portugal és alhora poble, nació i Estat, però Suïssa, Bèlgica, o Regne Unit són diversos pobles-nacions i un sol Estat. Parlem de pobles, nacions, Estats, Estats en procés…, o de què parlem? Al llarg del segle XIX i gran part del XX el món occidental gesta la creació dels Estats actuals amb models contradictoris, uns centralitzats i absorbents com és el cas d’Espanya, o França, ordint si cal una sèrie de trets identitaris- ací: invencions de Covadonga, el Cid, unitat dels Reis Catòlics…-, però d’altres Estats més petits s’acullen a la nacionalitat natural, la de bressol, percebuda col·lectivament –ja hem dit: llengua, cultura, creences i, de vegades, ètnies-. No cal dir que l’interés o l’economia s’imposa al romanticisme i destrossa nacions històriques com es va fer a Àfrica o a Palestina. De fet, era una oportunitat d’enriquiment i de control estratègic que ha determinat tot el segle XX i continua al XXI.
S’imposa la força. Els acords en forma de pactes o tractats no són fruit del diàleg, se signen després de la destrucció, la fam i les morts. I per donar-li certa èpica -totes les guerres la necessiten-, cal bastir un entramat de raons, cal crear encara que siga amb mentides un enemic terrible: terrorista, aniquilador, destructor… Així, mentre el ferotge sionisme es disfressa amb el victimisme, els musulmans són tots terroristes; o el feminisme oprimeix els homes, els nacionalistes volen imposar llengües, els estrangers furten i violen, … i, d’aquesta manera, sense parar fins a crear un estat d’opinió que lluny d’exigir llibertat, drets i seny, demanarà mà de ferro.
Però no és senzill inventar noves identitats, que es forgen amb el pas del temps, senyor Mazón, i no per proclamar absurdes lleis -i molt menys en un món globalitzat amb una població en moviment constant, on la mescla i el xoc són inevitables i existeixen identitats múltiples. Tots els pobles necessiten pau i pa; i afegirem que els humans, per ser-ho, necessitem la llibertat i el dret a viure sense precarietats ni pors. Són paraules del president nord-americà Franklin Delano Roosevelt en l’any 1941. Hui, Trump i Netanyahu, i qui els dona suport, defenen exactament el contrari. I des de la distància sideral, el poc honorable president i els seus aliats també ací. Déu, Al·là o Jehovà ens guarde d’ells!
