Quan encara seguim parlant de la tragèdia, em seguisc preguntant per les formes de l’art i per les formes de la cultura, que han quedat malmeses i que no formen part de l’atenció primària però que han permés que entenguem que és significatiu que quede destruït un país.
Reivindicar la vida és reivindicar-nos en context. Necessitem tenir nom o alguna cosa similar, perquè reivindicar-se sense identitat no té cap mena de sentit, si no és que hem deixat de banda la vida. Les cases, els carrers i tots els qui els habiten, devastats, són la quotidianitat de la identitat immensa que, sense ser-ne conscients, ha atenuat el colp.
S’ha omplert tot de paraules, des que hi va haver les inundacions. Paraules per a la indignació, per a la pena, per a la reivindicació i per a seguir una miqueta més d’alguna manera. Necessitem dir perquè hem d’especificar-nos. Mentre diem ens mantenim conscients, si aconseguim que se’ns escolte hi estem presents. Però no podem ser presents sobre el no-res.
Ens cal un imaginari de paraules significatives. De referents per crear lemes i per entendre’ns. Per poder vetllar durant aquest insomni. La dignitat s’ha fet tota de paraules que han pres formes mentre s’explicaven unes coses i unes altres, mentre es feia allò i ocorria això altre, mentre passaven molts anys, mentre hi havia dols, mentre l’eufòria que s’hi contraposava, mentre es creava, amb línies que coincidien, frases que s’ajuntaven, idees que sorgien i que semblaven tan noves però tenien tant de sentit. Durant molts anys. Tantíssims que ni ens en recordem de moltes coses.
Es menystenen, i les nafres de la infraestructura s’engrandeixen. La cultura és silenciosa i no sembla desesperada mentre s’esbaldrega. No es nota, per baix de terra, res que s’esberle. No es nota com si ens aspiraren l’aire des de les esquerdes infinites. Tanmateix, algú ho percep i se’n cuida. Amb l’art en forma de música, d’escena, de pintura, de literatura, de formes híbrides i d’altres formes, comença reblant els cantons. Com que algú salvava la cultura com per si de cas o per ves a saber quins principis, la desgràcia ha queda esmorteïda.
Pintades amb paraules. Paraules pertot. Articles, publicacions en xarxes, missatges, taules i sobretaules. Els pobles amb nom i amb patrimoni. Els noms dels carrers. Les cases de. Tot el que és tan propi. Tot el que podem fer nostre. De sobte, hi està present, quan s’esfondra el que hi ha per dalt. Com si ho haguérem creat amb màgia, després d’haver-nos-en desentés com a costum. Era el que ja hi havia. El d’abans de nosaltres i el mentrestant i el que s’esmicola. Ha sobreeixit i hem descobert com és de gratificant la pertinença. La pertinença porta implícita la identitat, i la identitat rau en la cultura esquerdada i reblada a poc a poc per uns pocs amb molt poc. Sobre la cultura ens sedimentem. I caminant anem premsant, sense ser conscients que som nosaltres, també, partícules del terra.
Pense en allò material. Em venen al cap els llibres destrossats. La desesperació de qui ens els estimem. Quan en parle en el dia a dia no explique tot allò dels sediments ni del lligam ni la tradició. M’imagine que tot el món sap que això hi és. Però potser s’ha d’explicitar que rere l’objecte hi ha una tria, una col·locació, un viatge, una selecció, una elaboració, una elecció, una comprovació i una altra, una creació, un descobriment, una investigació, unes hores i hores plenes de punts inconnexos que semblen tenir sentit però que necessiten encara més informació per acoblar-ho tot bé, per no desfer el suport que ens sosté i que sostenim, hi ha història i context i derivats. Més o menys així, si pense en els llibres.
Una de les coses que passa és que la cultura sempre és oci, de cara al públic. Cal prioritzar la resta. Cal tenir els peus a terra —al terra de sediments de coses nostres—. Amb la cultura entre parèntesis, s’enfonsa el sentit de qualsevol altra cosa. La catàstrofe, sense la identitat, es perdrà per sempre. No haurà significat res. No vull el sensacionalisme sinó el discurs concatenat del que ha passat des de fa anys i molts anys, de com hem estat, de la por de perdre’ns obnubilats en la realitat fantasmagòrica mentre desterrem les formes de l’art i les formes de la cultura.
