El dimarts i el dimecres de la setmana passada tingueren lloc al Col·legi Major Rector Peset les Converses les Falles al Peset, abans anomenades Les Falles a La Nau, que tenen un bon grapat d’anys sempre convocades per l’Associació d’Estudis Fallers. Ara ja no és gens insòlit que es parle de falles als espais universitaris, però sempre resulta saludable la persistència en l’hàbit. Perquè, en efecte, les falles donen per a molt.
Enguany portaven per títol La festa popular en l’era del turisme de masses i van comptar amb la participació de veus molt diverses i autoritzades i també amb debats animats després de les intervencions. I és que el tema ho mereixia. Perquè parlar de falles -les del centre, però no només- és en aquest cas parlar de la història dels barris de la ciutat de València i dels processos en els quals s’han vist envoltats i que els han transformat. El barri del Carme, el barri d’una part dels meus majors i també de la meua falla, és un exemple excel·lent perquè en les darreres dècades ha patit els efectes de dues onades successives: una primera gentrificadora, que va canviar el perfil del seu veïnat mentre el convertia en un espai d’oci i de diversió nocturna, i una segona turistificadora que l’ha convertit de manera creixent en un espai hostaler atapeït d’airbnbs i d’hotels en construcció. I tot això després de la imparable decadència de les dècades anteriors, el començament de la qual la meua àvia situava a la riuada del 57.
En bona part les falles són dipositàries de la memòria del barri. Perquè els fallers i les falleres encara que en la seua majoria no hi visquen, mantenen lligams emocionals vinculats a la memòria familiar. Literalment sostenen la memòria del barri en tant que barri. No és casual que no molta gent a banda dels fallers i falleres i les persones més veteranes del veïnat mantinguen la consciència dels límits del barri, de torres a torres. I això, eixa vinculació sostinguda a través de les generacions, és sense dubte un fet poc freqüent i que caldria valorar. Malgrat això les dues onades esmentades l’han afectat de manera gens positiva.
En primer lloc, el nou veïnat dels anys noranta i dels primers dos mil va mantindre una relació gens amistosa amb les comissions del barri. Conec, és clar, excepcions, i gent que fins i tot es va integrar en alguna d’elles, però també moltes anècdotes que tenen a veure amb desacords i manca de comunicació. En bona part estan relacionades a la pervivència de prejudicis, de suposades diferències ideològiques que a penes amagaven diferències de classe i d’aquesta tendència valenciana que ja he assenyalat alguna vegada que converteix l’antifallerisme en el grau zero de la distinció.
Potser per això mesures de les darreres legislatures que hagueren pogut ser molt positives, com l’establiment de l’APR, la zona de restricció de la circulació, o la zona verda de pàrquing per a residents, no van tindre en compte la peculiaritat d’aquestes falles i de fet va dificultar el desplaçament dels fallers i les falleres a les juntes generals de divendres que tan importants són per mantindre la vida quotidiana de les comissions. Mentrestant, persones propietàries de pisos però no residents, és a dir, per exemple, els propietaris d’apartaments turístics, no tenien cap problema per aconseguir el seu accés a l’APR.
En eixes circumstàncies la segona onada, la turistificadora, ha augmentat els problemes de les comissions, com, per altra banda, els de molts veïns i veïnes de Ciutat Vella que veien com els lloguers augmentaven exponencialment o com els era impossible comprar un habitatge. L’expulsió de fallers i falleres de fet ha continuat en els darrers anys. La impressió que moltes vegades tinc és que en el model de festa actual les barres per als turistes són més importants que els passacarrers. És més, pot arribar el moment en el qual els passacarrers i les mascletades siguen una molèstia per al vertaderament important a hores d’ara: eixes barres i les terrasses de l’hostaleria, la vertadera senyora dels nostres destins, dels fallers i dels no fallers.
És de veres també que algunes falles han venut l’ànima al dimoni i fa anys que remen a favor de la turistificació massiva. És el cas de les falles de Secció Especial i el seu gegantisme sufragat entre altres coses a base de mercadets en les rodalies dels monuments, de xurreries i de parades de mojitos de dubtosa qualitat. Contribueixen a la massificació a la vegada que dificulten als seus propis fallers i falleres el gaudi de la seua pròpia demarcació, però, vaja, en el pecat tenen la penitència. El que és lamentable és que aquestes falles confonguen els seus interessos amb els interessos de la festa i les institucions els compren el discurs. Així va ser en els temps de Rita, així va ser en els temps del Rialto i encara ho serà més en els nous temps que ara comencen.
Però no només són aquestes falles. Són també altres, falles sense consciència de classe, per dir-ho així, comissions modestes que aprofiten la seua ubicació cèntrica per contribuir a la privatització de l’espai públic organitzant revetles o envelats d’activitat permanent -en realitat cedint-los a empreses professionals de l’hostaleria-, o a muntar també elles xurreries i parades de mojitos, tot això destinat a atraure a eixe turisme de masses i a fer els seus carrers completament intransitables des de mitja vesprada.
Certament, no soc optimista sobre el model de festa cap al qual anem. A poc a poc veus diverses van parlant de la necessitat del decreixement, però determinades inèrcies al si de la festa, al si de la societat i del model turístic no fan esperar canvis en els anys vinents, i menys amb el nou govern a l’ajuntament que encara fan més lamentables les actuacions erràtiques quan no contraproduents i la pèrdua d’oportunitats de l’anterior.
El que tinc clar és que, si açò té remei, només podria vindre de dos processos que ara mateix semblen llunyans: que les falles recuperen la seua condició primària d’associacions veïnals i es puguen establir aliances entre el veïnat i les comissions, perquè ara per ara tenen interessos i enemics comuns. I aquesta trobada depén de les dues parts. Les falles han de fer la seua, però els veïns i les veïnes han de saber distingir entre les activitats falleres i la conversió del barri en el regne de l’hostaleria sense normes i del turisme.
D’altra banda, és clar, les falles han de trencar aquest corporativisme tancat nascut d’un cert victimisme sempitern i denunciar les actituds dels membres del col·lectiu que perjudiquen el futur i el present de la festa. Ser conscients que els interessos megalòmans de les falles d’especial no són l’interés de totes les falles i que vendre l’ànima al diable de la turistificació per les molles del negoci d’altres és perjudicial per a la festa, per al barri i per a la ciutat.
Perquè estic convençut que en aquest tema el que és bo per a les falles, és a dir per a aquesta festa col·lectiva de centenars de xicotetes comunitats arrelades als carrers i les places, és bo per a la ciutat, per fer-la més humana, habitable i amb memòria.
