L’escenari polític de les esquerres «a l’esquerra del PSOE» que es va dibuixant al País Valencià sembla una broma de mal gust: Compromís, Podem, «nou Sumar» i Alternativa Rufián. No està malament: quatre candidatures per a repartir-se un 20% del vot, que és el màxim al qual ha arribat mai l’esquerra a l’esquerra del PSOE al País Valencià.
Quan l’amenaça feixista és més que una amenaça, doneu una ullada, si us plau, als resultats de les eleccions aragoneses; les cúpules dirigents de l’esquerra oficial continuen debatent amb esquemes mentals propis del 1977. Perquè el paradigma que va donar lloc al règim del 78 configurava un sistema de bipartidisme asimètric: tot l’espectre polític a la dreta de la socialdemocràcia va quedar integrat al PP, després d’una travessia pel desert, i l’esquerra va ser engolida per un PSOE convertit en hegemònic per glòria i gràcia de la socialdemocràcia europea; i on la pluralitat era causada per la representació de les nacions sense estat, en aquell moment el PNB i CiU.
Amb l’evolució del PSOE cap a postures cada vegada més neoliberals, i la desaparició de l’autonomisme de l’escenari polític —trencat a Catalunya per l’evolució de Convergència cap a l’independentisme, i d’Herri Batasuna cap a postures de col·laboració institucional, però sense abandonar mai l’objectiu d’assolir la independència d’Euskal Herria—, tot unit al ressorgiment de forces feixistes i populistes a Europa, el vell paradigma que fou el pal de paller del règim del 78 ja fa temps que va caure.
Hem d’analitzar com l’extrema dreta, amb el coratge d’abandonar el còmode vaixell de la dreta oficial, va fent camí; i recordem com el primer Podem, enfrontat al sistema, va tindre la capacitat d’assolir 70 diputats, però ràpidament va ser engolit pel sistema, cosa que no va passar amb Vox, almenys no de moment. Però, malgrat les evidències que resulten del valor demostrat d’oposar-se al sistema, els vells partits de l’esquerra, tant espanyola com perifèrica, encara s’hi aferren, i veuen sempre el PSOE com el gran salvador i dic de contenció de la dreta, així com el poder a Madrid com l’únic poder real.
Partint d’aquesta anàlisi, i en un temps de crisi global, les persones no troben en aquestes forces una alternativa, ni aquelles que són nacionalment espanyoles —on la frustració derivada de l’acció política del PSOE les du a l’abstenció, o ves a saber si a Vox, perquè d’algun lloc ixen els vots de l’extrema dreta—, ni aquelles que no ho som, i que no trobem que les nostres forces polítiques servisquen per a construir una nació que se’ns està desfent, i que una vegada i una altra apuntalen el poder de l’espanyolisme.
Persistir en aquest esquema du directament al col·lapse de les esquerres, car els partits espanyols d’esquerres defensen més o menys el mateix que els partits d’esquerres perifèrics, entrant en una lògica d’autodestrucció i substitució que fa impossible que cap alternativa que barrege espanyols amb la resta de nacions oprimides puga tindre èxit. De fet, les contradiccions entre els partits de base espanyola i la resta de partits d’esquerres de les nacions colonitzades per l’Estat són una contradicció completa. Torneu a donar una ullada a les eleccions de diumenge: enhorabona, CHA.
Tenim un exemple en el tema de la immigració: mentre als espanyols el fet de legalitzar massivament immigrants no els suposa cap problema cultural, car tenen tot l’Estat per a sotmetre culturalment els emigrants a la seua llengua i la seua cultura —d’això en diuen integració—, l’intent de fer una gestió integrada a la realitat cultural valenciana ens resta prohibit, i d’aquesta aspiració en diuen xenofòbia i racisme. O la substitució d’estudiants nacionals a les carreres universitàries més prestigioses per estudiants de procedència espanyola no la veuen com un problema. I, en definitiva, tot el procés de substitució cultural i lingüística de les cultures pròpies de les nacions sotmeses se’l miren «de lluny», quan per a nosaltres és una qüestió de pura supervivència.
Les esquerres espanyoles tenen al cap el seu PIB i la distribució de la riquesa; no els importa que nosaltres anem perdent les nostres estructures productives fins que no siga possible aspirar a la independència per manca de recursos econòmics, i amb una desfeta cultural com la que ens imposen. L’esquerra espanyola vol una Espanya «grande y libre», i això és incompatible amb la supervivència de les nacions sense estat. Davant d’aquesta realitat, cal abandonar definitivament els marcs mentals heretats i formular una alternativa pròpia.
Cal una esquerra nacional, anticolonial i rupturista, no subordinada ni tàcticament ni estratègicament a l’esquerra espanyola ni al PSOE, que assumisca que sense sobirania política, econòmica i cultural no hi ha transformació social possible. El subjecte polític ha de ser el poble valencià com a subjecte nacional, en tota la seua diversitat social, articulant classes populars, jovent sense futur i sectors culturalment subordinats, així com aquella part de la immigració disposada a integrar-se en la nació valenciana i no en el marc estatal espanyol. A curt termini, l’objectiu no pot ser la independència immediata, sinó trencar la dependència política del PSOE, construir un espai polític propi encara que siga minoritari, repolititzar la qüestió nacional des d’una òptica material i aturar el procés de dissolució cultural, lingüística i econòmica que fa inviable qualsevol horitzó d’emancipació.
