El diccionari de L’AVL, al seu Portal Terminològic Valencià, ens diu que una DANA és «una depressió aïllada en nivells alts». El mot em sembla un neologisme, encara que s’ha popularitzat, i els seus efectes, malauradament, en aquesta última, han causat 222 morts i 4 desapareguts, així com nombrosíssims desperfectes de béns i personals de tota classe. Endemés els culpables de tant de patiment hi romanen, encara, a pesar nostre, als seients de les Corts del País, i allò pitjor, al capdavant del Govern de la Generalitat Valenciana, particularment en la persona del molt «deshonorable» en Carlos Mazón Guixot, fent cas omís dels crits i clamors demanant la seua dimissió i la de tota la seua colla d’escolans d’amén, els quals segueixen secundant els seus actes mentiders i ignominiosos.
Carlos Mazón Guixot s’ha convertit en el prototip d’un negligent de llibre, desocupant-se de la seua feina, totalment obligatòria, de protecció de persones i béns de valencianes i valencians, protagonitzant nombrosos actes de desconsideració general per les seues actuacions irreflexives, esdevenint un trapatroles; per altra banda, havent entregat el gruix de decisions que li corresponen a les mans d’un tinent general retirat de l’exèrcit espanyol, en un acte que a molts ens sembla allò d’ofrenar noves glòries a Espanya. He de dir que personalment no li tinc cap tírria, ja que el tinent general Gan Pampols, ha vingut a dir, confessant, que bona part dels morts i desapareguts en aquesta la maleïda DANA, s’hagueren estalviat el seu greu destí mitjançant una gestió escrupolosa dels plans generals de protecció vigents llavors encara.
Fet el romanç inicial, només dir que havent passat un servidor la barrancada del 1957, així com la pantanada de Tous del 20 octubre 1982 (en una jornada sencera llevant fang del poble de Gavarda), en lloc del mot DANA, m’agrada més nomenar-la barrancada, atenent els desastres històricament haguts a la meua comarca de l’Horta-Sud. Em ve a la memòria i em sobta la de la «Magra», on la pobra dona se’n pujà a un paller i desaparegué en l’Albufera, segons les contalles dels meus ancestres.
El meu paisà d’Albal, l’historiador Francesc Martínez, en un seu treball del 29 de novembre proppassat, ens informava que n’estan documentades de més antigues de barrancades, com a Aldaia, quan el barranc de la Saleta causà les riuades de 1537, 1540, 1651, 1731, 1766 i 1776, segons el també historiador José Ramón Sanchis. El segle XX fou força prolífic en inundacions, la més destructiva la de 1957, la qual deixà 81 morts, assolant part de València i 22 pobles de l’Horta; i sempre a l’octubre, van tindre lloc, segons Martínez Sanchis, la de 1949, 1950, 1983, 1989 i 2000, essent aquesta última la d’efectes més devastadors especialment a Aldaia i Catarroja.
I hom davant d’aquest historial es pregunta, on eren el 29 d’octubre de 2024, els responsables de pal·liar els efectes de la barrancada? Un amic meu ja finit va dir un dia que el buscaven per a fer un treball ja fa anys, tot de broma, «fent brossa per a la ràdio».
D’altra banda, i pels molts motius, un servidor acostuma a bolcar als papers les seues impressions sobre els diversos temes que escomet, i aquests, per tremends i transcendents, ho són, i heus ací que vos ho conte en primera persona:
El 29 d’octubre, des del setè d’un edifici de huit plantes a l’avinguda de Corts Valencianes d’Albal, el meu poble de tota la vida, en el qual habitem la meua dona i jo, alertat per un soroll, aguaití i viu per la finestra i com nombrosos veïnes i veïns desallotjaven el carrer perquè baixava aigua i fang, en el que semblava una barrancada, sense cap avís previ de cap classe, enduent-se els seus vehicles. Abans sense dilació i en evitació de danys, vaig dur el meu cotxe a la part alta del poble, a l’estalvi de la riuada.
L’assumpte no va acabar així necessàriament, sinó que tornant al meu habitatge, amb intenció de girar un cantó que em condueix a ma casa, vaig desistir, ja que, amb l’aigua pels genolls, contenidors i els primers cotxes surant m’impedien tornar enrere. Aleshores des d’un primer pis, tot just al meu costat, vaig sentir veus comminant-ne a no fer-ho, oferint-me el seu domicili tot amb l’esperança que baixara l’aigua, que ho feu, si fa no fa, després d’une tres hores. El gest de les persones acollidores en va commoure, perquè fins i tot em convidaren a sopar, un gest generós i meravellós i hospitalari de primer ordre.
Acabe amigues i amics, perquè soc encès en flama, demanant la dimissió no només de Mazón i companyia, perquè com se sovinteja de dir (matant-los no paguen), amb un poema de Vicent Andrés Estellés, qui el dedicà fa anys a la patida Catarroja, tot esperant que d’una vegada per sempre posen remei els que ens manen, a fer allò que cal i estan obligats, com és resguardar al màxim les nostres vides i les nostres pertinences.
Catarroja
No hi havia permís encara, però la sala estava plena. Hi havia d’actuar Ovidi; abans, jo llegiria uns versos. No arribava el permís encara. Algú, que brandava un paper, em va dir de lluny: el permís! I jo vaig llegir els meus versos i després va actuar l’Ovidi, però no hi havia permís. Entraren els representants violents de l’autoritat. Un rector es feu responsable i va discutir amb els guàrdies. El públic, dempeus, aplaudia. Eren unes allaus potents, era el poble, el poble de l’Horta, era un poble com un canyar, l’irat canyar de Pep de l’Horta.
