La música que escoltes d’adolescent és la que et marca. Això és una obvietat. Fa poc David Remnick, director de The New Yorker, feia la següent afirmació en una entrevista: «Hi ha una regla d’or a la música: mai estimaràs una cosa amb la mateixa passió com allò que vas descobrir als díhuit anys. Estimaré alguna vegada tant Taylor Swift com Bob Dylan? No».
Remnick em va traure les paraules de la boca. Als díhuit anys –o als setze- jo acabava de descobrir de colp Dylan, Raimon, els Beatles, Silvio Rodríguez, Moustaki… És aquesta la raó per la qual ara, amb el fenomen Taylor Swift, em quede fred? Escolte les seues cançons i no acabe d’entendre la raó de la seua immensa popularitat. Posats a ser comercials i efectius, fins i tot em semblen més contundents alguns temes de Madonna, per exemple. Però Swift és ara la reina absoluta, s’escriuen tesis doctorals sobre les seues lletres, la gent plora als seus concerts, les parelles tenen orgasmes simultanis mentre l’escolten, ella sola incrementa el PIB dels Estats Units amb cada gira mundial.
No ho sé. Em sembla que no n’hi ha per a tant. Però, és cosa meua o és cosa de la realitat? (la gran pregunta de sempre). Són realment millors les cançons dels anys 60 i 70 que les que es fan ara? Instintivament, jo diria que sí, però sempre pensaria, després, que estic influït per la regla de Remnick…
Mentre cavil·lava tot això, una breu notícia publicada l’altre dia en El País em va reconfortar i em va fornir de nova munició. El titular de la peça feia: «Els grans èxits musicals tenen melodies cada vegada més simples i repetitives». Firmava el text el periodista científic Francisco Doménech, que es feia eco d’un article de la revista Scientific Reports, a càrrec de Madeline Hamilton. Hamilton havia observat, a la seua tesi doctoral, que les melodies més populars de les últimes set dècades havien anat decreixent en complexitat. Amb l’ajuda de Marcus Pearce, aquesta investigadora va estudiar les notes i l’estructura rítmica dels cinc majors èxits de cada any, entre 1950 i 2022. El resultat de l’anàlisi? Que les melodies s’han anat simplificant, que la reducció de la complexitat és contínua i constant.
Hi ha dues fites singulars en aquest empobriment: 1975 i 2000. Això coincideix amb dues modes molt concretes: la música disco i el hip hop. No sé que diríem ara, per exemple, amb l’imperi del reguetó…
No hi ha res més insofrible que un tipus d’una certa edat explicant a qui el vulga escoltar que les cançons, les pel·lícules o les novel·les de la seua joventut eren millors que les actuals. Per això m’ha alegrat vore corroborada la meua intuïció amb un estudi científic. Com a tot el món, m’encanta que em donen la raó, sobretot si la tinc.
Com és possible que cançons com Visions of Johanna, de Bob Dylan, A day in the life, de Lennon i McCartney, The wall, de Pink Floyd o Bridge over trouble waters, de Simon & Garfunkel, no hagen estat superades?
Hi ha qui ara compara Taylor Swift amb Bob Dylan. Sincerament, el qui diu això desconeix completament el que va significar la música i les lletres de Dylan als anys 60, la mena de trencament revolucionari que va implicar. Però comprenc que algú que tinga ara dèsset anys puga quedar fascinat per l’autora de Blank space (que, per cert, em sembla una bona cançó). Però, la veritat, és una música més pobra vestida, això sí, amb una escenografia fastuosa i interpretada per una dona molt bella. La forma es menja el fons.
En fi, cosetes. Parle de música popular moderna però imagineu-vos si ens immergim en l’oceà de la música clàssica. I què dir de la literatura? S’ha escrit res realment remarcable després de A la recerca del temps perdut de Proust o La muntanya màgica de Thomas Mann?
And so on.
