Amb la inflació desbocada, les pensions de vellesa en perill, els sous gairebé congelats i l’assistència sanitària pública en caiguda lliure, l’equip de la vicepresidenta Yolanda Díaz va pensar que era una bona idea començar la campanya electoral un any i mig abans que els altres. Així, a més, aprofitava l’estat sonambúlic en què es trobava Podemos i s’autoproclamava líder absoluta i indiscutible de totes les forces a «l’esquerra del PSOE».
La campanya començà amb un acte espantosament desfibrat i anodí que es va fer al pati de l’antic escorxador de Madrid. Era estiu i el record es va perdre aviat. La vicepresidenta Díaz digué que no volia saber res de partits ni de coalicions i que, en realitat, aspirava a il·luminar el camí cap a un «nou contracte social». Estem tan acostumats al cinisme, però, que cap periodista es dedicà ni tan sols a fer broma d’aquestes declaracions.
Acabades les vacances d’agost, els qui programen l’agenda de Yolanda Díaz tornaren a donar la llauna amb el seu suposat «moviment ciutadà», però amb cautela. Se n’anaren a fer un dels seus «actes d’escolta» enmig la serra d’O Courel, perquè ningú s’entretingués a comptar el nombre d’assistents i pogués dir que havia estat un fracàs. Enmig la serra, què voleu trobar-hi? Una aglomeració? Amb aquest estratagema, tingueren temps de preparar el seu primer acte de compromís: a Bilbao. Hi portaren prou gent. Segurament, tota la que tenien. No hi acudiren a milers, però s’assegueren en cadires de plàstic almenys sis o set centenars de desvagats i curiosos. La mitjana d’edat: seixanta anys. Al cap d’un mes van convocar un altre míting: a Gijón. Entre d’altres coses, van prometre convertir l’asturià en llengua oficial. El nombre de paraules en asturià que Yolanda Díaz va ser capaç de pronunciar al llarg de tot el seu discurs va ser igual a dos: «Asturies» i «llingua», i amb aquest esforç ja va mostrar prou clarament la sinceritat del seu propòsit.
A Astúries, però, Yolanda Díaz s’hi trobà una sorpresa: en baixar del cotxe va percebre uns crits, i no de gent que li cridés «Presidenta, presidenta!», sinó de propietaris de pisos llogats que fa temps que no cobren el lloguer. Al cap d’una setmana es plantà a Sabadell, i es va fer explícit que el partit català dels Comuns donava suport a Yolanda Díaz. Ja no es repetí tant allò d’estar «al marge dels partits», ara que en tenen un al sarró. Com que respecten molt la llengua catalana, tots els que participaren en el míting, excepte la presentadora, van parlar en castellà. La presentadora parlà mig en català mig en castellà, per no semblar massa catalana. L’entusiasme del miler de persones que s’hi havien aplegat, escàs. I a més, igual que havia passat a Gijón, una altra vegada Yolanda Díaz hagué de sentir com l’escridassaven. Aquesta vegada per recordar-li la insuficiència dels salaris que cobren la major part dels treballadors.
En definitiva, la campanya de Sumar, fins ara, podria semblar que és un desastre: no suscita cap mena de vibració entusiasta i està molt lluny de convertir-se en un moviment de masses. Ara bé: els Comuns ja han dit que ells estan disposats a pujar al carro. Les seves raons tindran. Si al final Podemos i Izquierda Unida cauen també dins del sac, la maniobra haurà aconseguit el seu propòsit real: imposar Yolanda Díaz com a líder d’una coalició de partits d’esquerres.
La campanya que inicià el PSOE al setembre, en canvi, no sembla destinada a aconseguir cap resultat. Amb el lema «El Govern de la Gent» i una trentena de mítings convocats en llocs on es creia que el partit encara era prou fort, es pensaven que abans de Nadal insuflarien ímpetu en la militància. Però aquesta militància a hores d’ara és tan minsa i té la moral tan tocada que s’ha deixat prendre el carrer. En el primer acte, que tingué lloc a Sevilla, Pedro Sánchez va ser esbroncat abans del míting i durant el míting. I uns fets semblants es produïren uns dies més tard a Toledo. L’esbroncada de Sevilla, en part, va ser espontània. La de Toledo havia estat clarament preparada, però no eren més de quatre gats els qui cridaven «Govern dimissió». Res de l’altre món. Amb tot, l’equip de Sánchez decidí que ja n’hi havia prou i, a partir d’aleshores, han volgut evitar per damunt de tot que les càmeres graven el president mentre l’escridassen pel carrer. El que han fet darrerament, per tant, ha estat presentar-se als llocs sense anunciar-ho a la premsa ni fer cap tipus de publicitat prèvia. Així, aconsegueixen imatges del president sense incidents, sense aldarulls, sense ningú alterat. Sánchez, abans d’un míting, es presenta a un mercat sense avisar, sense anunciar-se, envoltat d’uns guardaespatlles discrets que no es fan notar. Saluda el carnisser, li diu quatre obvietats. Riuen. O entra a una pastisseria, saluda, compra unes llepolies. Encaixa amb la pastissera, li fan quatre fotografies ràpides i se’n va. Aquesta és ara la manera d’operar de l’equip de Sánchez abans d’anar als mítings. Tot i això, a Getafe hi hagué crits al carrer mentre es feia el míting a dins d’un poliesportiu.
Evidentment, la campanya «El Govern de la Gent» no arribarà als trenta mítings que estaven previstos. Fins ara, en dos mesos, n’han fet només cinc, i els han sortit, diguem-ne, crepusculars. Si en fan deu en total, ja en faran prou. Al·legaran, és clar, problemes d’agenda del president del govern i, en passar Nadal, tot oblidat.
