Sabem del refrany popular que diu: “Les aparences enganyen”. Un servidor, havent observat certs individus, agosarat com em considere, s’atreveix a dir que potser no tant. Als efectes perniciosos se’m presenta el líder de Vox, Santiago Abascal, qui cada vegada que obri la boca, mostra que disposa d’una llengua d’estrall considerable, a força d’insultar tots aquells que no li agraden gens ni miqueta, deixant ratlles fetes, malparlant a tort i a dret. A més, quan acaben les seues malícies, també de vegades fot el camp, abandonant l’hemicicle del Congrés de Diputats, on hauria de ser, i va on li dona la gana. Mostra així el “senyor” la seua base d’educació i trellat.
“Les aparences enganyen” és un refrany popular que significa que la imatge externa d’una persona o cosa sovint no coincideix amb la seua realitat interna, fet que pot portar a judicis erronis. Per tant, és una sentència que ens adverteix de no refiar-nos només del que es veu a primera vista. A continuació, detalle els aspectes clau d’aquesta dita remarcant sinònims, ja que aquesta frase es refereix al fet que l’exterior pot ser enganyós. El “senyor” Abascal demostra la pasta de la qual es nodreix i que sabria si es mirés a l’espill, cosa que no fa, perquè no es coneixeria.
Hi ha altres refranys similars: “L’exterior enganya”, “No és or tot allò que rellueix” o “No et refies de l’aigua quieta, ja que per davall corre”. Com que són expressions molt utilitzades, es fan servir per indicar que no hem de jutjar un llibre per la seua portada. Joan Fuster va afegir-hi un matís a aquest concepte dient que “les aparences no enganyen, perquè només són aparences”. Suggeria que l’engany resideix en la interpretació que en fem. Alguns pensaments moderns apunten que, de vegades, no enganyen les aparences, sinó les nostres pròpies expectatives, i la importància que conferim als nostres referents.
Tornant a l’encapçalat del present article, em sembla bé nomenar el “senyor” Abascal Conde un bocamoll, i fidel salvapàtries, tal com es considera, que manifestava que la seua pàtria, Espanya, estava al mateix costat dels sacerdots islamistes, els aiatol·làs. També, un altre individu fidel al ramat al qual pertany, és a dir, l’inefable pallasso immadur Donald Trump, que treballa cercant un benefici més aviat propi, ja que és contestat per un bon grapat de propis i estranys, com Milei, i aquell jagut al Cementeri de Mingorrubio, del qual no vull ni recordar-lo. N’afegisc Orbán, el sursum corda dels bocamolls espectaculars. Sense donar-li massa notorietat, a Orbán, la Unió Europea li hauria d’atorgar un salconduit per tal de pernoctar fora d’ella, i que es donés vent particular.
Aquesta gentada em fa ois i només em dona ànims Vicent Andrés Estellés, de Burjassot, al seu poema “Desperta, ciutat materna”. Heu-lo ací:
“El mapa m’és així, esquematitzat, rudimentari, amb quatre trets rudimentaris, quatre llistons que sostenen la ràbia, el meu afer i navegació. Des d’Alacant em guia a Castelló i al seu bell mig endivine València, triple destí, voluntat de ferro! No envege res, i a les nits a la popa, jo sé l’escut encés a la penombra com foc antic de guerrers o d’amants i veig castells; i un poble que lluita i persevera. Princeses florides i un poble hi veig que hom oblidava sempre. Mirava entre l’aigua del rec als solcs. Mire un país reiterat de collites! Amb quatre dits han fet les quatre barres amb quatre cops de martell i d’escarpre. Mans populars, treballadores, fondes!”
