Dies enrere visitava a Hèlsinki l’Eduskunta o Riksdag, és a dir, el Parlament: escrit en finés i suec perquè ambdós són oficials a Finlàndia, tot i que la majoria de la població parla el finès mentre que el suec és només la llengua materna del 5,6% dels habitants. En això pensava jo el dimarts mentre les llengües cooficials s’estrenaven al Congrés espanyol amb el boicot de Vox (que abandona l’hemicicle) i les crítiques del PP. I és que segons la tropa unionista les ‘altres’ llengües de l’Estat estan bé, però (sempre n’hi ha un però) la llengua comuna és el castellà, i a l’hora de normalitzar-les l’asimetria és el pa de cada dia. En fi, que llengües cooficials un poc, però no massa. Que ni sí ni no, sinó tot el contrari. Que segons com i quan. Vaja, que si és per ells mai dels mais.
Conclusions: la primera és que les llengües cooficials han entrat de cap en la campanya «España se rompe», ja que la seua normalitat és un perill per a la unitat segons l’unionisme. La segona és que se’n pot fer ús, però (sempre el maleït però) en la intimitat. I la tercera es dedueix de les dos anteriors: com que el castellà és la llengua de tots, hem d’acceptar amb naturalitat la desigualtat de tracte; per tant, catalans, bascos, gallecs i valencians podem ser bilingües, però (un altre però) no al Congrés, que això és fer el «canelo» segons definició, enigmàtica com el tercer misteri de Fàtima, de Borja Sémper.
L’Espanya carpetovetònica és separatista i separadora. En dividir les llengües en «útils» i «prescindibles» —idea que defensa amb vigor, sempre que incloguen el castellà en el primer grup—, abona una concepció darwinista de les llengües que justifica la supervivència de la més forta. Potser ignora que eixe mateix argument pot servir algun dia per defensar l’exclusivitat de l’anglès? Qual gosset de Pavlov, és sentir «altres» llengües i salivar un odi espès que la triple A (Abascal, Ayuso i Aznar) distribueix per les Espanyes convertint les altres llengües de l’Estat en el sac de les hòsties.
