S’ha posat de moda la paraula col·lapse per descriure el nostre temps. És un terme tret de la medicina popular, que ve a descriure la pèrdua de la funció muscular amb caiguda a terra, amb o sense pèrdua de la consciència. Aplicat a la societat, el col·lapse seria la pèrdua de les funcions que se suposa que es deriven d’una estructura social determinada.
A tall d’exemple, hom parla de col·lapse de l’habitatge, la qual cosa l’hem d’interpretar com que el que se suposa és un dret que el sistema no és capaç de proporcionar a les persones que ho necessiten, que, val a dir, són totes. Avui dia és més que evident que el sistema és incapaç de proporcionar habitatge a les persones, i clar, es parla de col·lapse de l’habitatge.
Però no és l’habitatge l’única necessitat que ha col·lapsat. La sanitat pública ja fa anys que va col·lapsar, no va arribar amb massa bona salut a la pandèmia de la COVID-19, però evidentment el procés de descomposició i el col·lapse s’ha vist accelerat. Les cues per a rebre atenció mèdica són quilomètriques, la gent passa anys en la llista d’espera, i la sanitat privada no és una solució. La sanitat privada no té cap tipus de criteri ni mecanisme de regulació i l’extracció de capitals de les persones que s’entreguen al sistema privat és enorme i sovint innecessària. I mentre engreixa el capital de les consultes privades, la gent roman a les cues amb l’esperança que algú l’assistisca en un futur no massa llunyà i que ho encerte en el diagnòstic i tractament.
I al costat de la sanitat, l’altre pilar de l’estat de benestar, l’educació, ja fa anys que està en electroencefalograma pla, amb els pitjors resultats en totes les proves de valoració dels nostres infants i joves, i que cada any aconsegueix baixar un esglaó més en el nivell d’ignorància de la gent que es (de)forma en el sistema educatiu espanyol. Finalment, el tercer espai de l’estat de benestar; l’assistència a la diversitat funcional senzillament és immoral, ho era abans amb el govern del botànic, que no va ser capaç de minvar les cues per cobrar les pensions per dependència, i ho és ara, sols cal estar davant de les persones amb necessitat derivades de les seues malalties, per tal de comprovar el calvari que els suposa accedir a una pensió, on ja d’entrada i per sistema se’ls dona un grau de discapacitat manifestament inferior al que presenta, fet que suposa un recurs, i un retard en la concessió de la prestació, en un cercle infernal de patiment i frustració, davant una burocràcia inoperant, lenta i col·lapsada.
L’estat de benestar ha col·lapsat, no és que col·lapsarà en un futur més o menys pròxim, és que ja ho ha fet, i ara sols pot empitjorar. Com el transport, potser els Països Catalans tenim el dubtós honor de ser el primer no-País del primer món on el sistema de comunicació ha col·lapsat. I si no, que els ho diguen als barcelonins o valencians de la ciutat de València o Alacant, que cada dia han d’agafar el Rodalia, o els que han de desplaçar-se per l’autopista més congestionada del món, on dels dos carrils que uneixen Salses amb Guardamar, un és ocupat permanentment per camions, amb el que això significa en accidents, consum de combustible, contaminació, retards; i on desenes de milers de compatriotes passen hores i hores diàries perdudes asseguts al cotxe per entrar o sortir de les ciutats.
Sembla que també el mercat ha col·lapsat. La funció del mercat al sistema capitalista era regular la relació entre les classes, de forma que un sistema d’oferta i demanda ajudés a regular els preus i l’accés als béns materials, amb un sistema de prorrateig on el poder de cada classe representada pels seus agents socials tendeix a llimar les diferències socials i garantir la pau social. Aquest sistema senzill, però efectiu al llarg de la segona meitat del segle XX a Occident, ha col·lapsat, i ara el mercat està en mans d’unes poques persones, unes elits mundials que manipulen el mercat per al seu propi interès, i que ha tingut com a resultat una pèrdua absoluta i completa del sentit del mercat, tal com el van pensar els capitalistes dels segles XIX i XX. El mercat ha col·lapsat i amb ell, el sistema de relacions entre les classes socials i les persones. I de la mà del col·lapse del mercat, ve el col·lapse polític. Perdut el sentit dels partits polítics dintre el sistema capitalista, aquestes organitzacions han esdevingut eines de dominació de la població, tot fent servir les palanques populistes que consideren oportunes. Les esquerres fan servir les polítiques “wok” per a mantenir un discurs mínimament cohesionat; les dretes fan servir sempre la por, a l’empoderament de les dones, a l’emigrant, als diferents: gais, lesbianes, negres, àrabs, gitanos; i ara la socialdemocràcia també s’ha apuntat a la por.
Tant el mercat capitalista clàssic com el sistema de partits occidentals han col·lapsat.
En l’àmbit planetari podem dir que, en referència al canvi climàtic, no és que hi haja una crisi climàtica, és que hi ha un col·lapse físic, real, i molt semblant al col·lapse en sentit mèdic. El clima ha col·lapsat perquè els equilibris dels quals depèn s’han trencat, i el que era un canvi climàtic, fa una dècada, va esdevindre una crisi climàtica, i ara ja és un col·lapse del clima. Cal recordar la gota freda del 2024, o el recent incendi de Paüls? Per no parlar de les recents inundacions a Texas, o les constants pantanades i torrentades al Japó, Índia, o les fams i la mort per la sequera. Amb tot, d’immigrants climàtics i econòmics, el que ens duu a un col·lapse social sols comparable a l’esclat del conflicte dels apàtrides a la primera meitat del segle XX, i que, d’acord amb Hannah Arendt, va ser un dels tres motius de l’ascens del totalitarisme a Europa.
Finalment, arribem al col·lapse social, on el creixement poblacional, les desigualtats, el col·lapse climàtic, les guerres injustificades i cruels, els règims totalitaris (Xina, Rússia, Països Àrabs) o amb democràcies extremadament febles, si és que ho són (Índia), unit als règims autàrquics d’Àfrica, mantenen més del 80% de la població mundial en règims polítics on l’individu senzillament no compta. I on la vella Europa, amb els EUA al capdavant, es dirigeix marcant el pas de l’oca.
Tot el règim de relacions internacionals ha col·lapsat, i ara qualsevol País pot atacar-ne un altre sense esperar que la comunitat internacional faça res efectiu, més enllà de l’augment de les despeses en defensa. Una estratègia comercial manllevada de les polítiques econòmiques i de recerca de les farmacèutiques, on la recerca se centra a cronificar la malaltia i el seu tractament, i no tant en cercar guarir-la, convertint la malaltia en font de negoci, el mateix esquema val per a la guerra, ara les guerres es cronifiquen com a instruments per a obtenir més recursos econòmics per al capital, en una mena de visió actual de la distopia orwel·liana de la guerra permanent.
Certament, podem definir ja el segle XXI com el segle del col·lapse, i no sembla que ningú puga posar remei a aquest Leviatan desbocat, no una esquerra que ha renunciat a l’anàlisi i el compromís amb les persones i la vida, i s’ha doblegat als clixés imposats per una aristocràcia elitista i urbanita allunyada dels problemes del Poble.
