S’ha publicat l’enquesta d’usos lingüístics de la població de Catalunya i els diaris en van plens. N’aniran plens encara unes setmanes. Hi ha hagut una baixada percentual claríssima en l’ús del català respecte de fa cinc anys. I la mateixa baixada deu haver-se produït a les Illes Balears i al País Valencià. S’ha passat del 36’1 % de la població de Catalunya que tenia el català com a llengua habitual al 32’6%. Però, en només cinc anys, hi ha tanta gent que ha canviat de llengua? Evidentment, no. Les estadístiques no assenyalen les causes. Però tots els que les comenten solen apuntar en la mateixa direcció: «pressió demogràfica», «onada migratòria», «immigració»…
El plantejament demogràfic que se sol adoptar és parcial. I no sé exactament per què. Només es té en compte la quantitat enorme d’immigrants i la dificultat que representa l’assimilació lingüística d’una quantitat tan gran de gent. Tot això és correcte, però incomplet. El problema és encara més greu. Del 1998 al 2023 van arribar a Catalunya més de quatre milions i mig de persones, però en van marxar més de tres milions. D’aquests tres milions que se’n van anar no se’n parla mai. Quin percentatge d’aquests tres milions d’«expulsats» parlava català com a primera o com a segona llengua quan van haver de fer les maletes? I quantes desenes de milers el van aprendre a les escoles? No se sap. La famosa «Enquesta d’usos lingüístics de la població» no els inclourà mai entre els percentatges.
Sembla que la capacitat que té el català d’absorbir nous parlants és extraordinària i que la feina que s’ha fet a les escoles és excel·lent. I si tenim en compte tot aquest moviment d’immigració-emigració tipus Tijuana encara resulta més sorprenent. La població immigrant arriba a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, on tot passa de la mateixa manera. La majoria acaben entenent el català i una part significativa l’acaben parlant. I, després, passats uns anys, una bona part d’aquesta població ha de marxar, perquè les condicions de vida no milloren o s’han tornat insuportables. De fet, hi ha una enorme quantitat de gent que marxa, tant d’immigrants que retornen als seus països com de valencians, catalans i balears natius que emigren. I també són desenes de milers de catalanoparlants que es perden. O que queden «latents». Catalanoparlants escampats pel món que es tornen angloparlants, o francòfons, o parlants del finès o del suec.
Però en els comentaris que s’estan fent sobre l’enquesta d’usos lingüístics encara hi ha una cosa que sorprèn més que aquest oblit: ningú no parla de l’odi lingüístic. Segons l’enquesta, aproximadament un terç de la població preferiria parlar català i més d’un 90% l’entén. Si hi ha tantes possibilitats de ser entès parlant català, com és aleshores que només una part tan petita de la població manté el català sempre? És per «educació»? No. És, simplement, per por. Por al conflicte, por a les situacions desagradables, a les agressions lingüístiques. Por a sentir aquella frase que apareixia a la portada d’una publicació de denúncia de Plataforma per la Llengua, que deia: «Quiere hablar en catalán o quiere que su hijo se cure?», que era una frase que havia dit una metgessa a uns pares angoixats. O: «En qué idioma me hablas? Esto es España», que cridava a un viatger un guarda de seguretat en una andana d’una estació de tren. Centenars de denúncies semblants recollides cada any. Centenars d’agressors. D’odiadors. «Que-no-t’entiendo». Engreixats cada dia per les televisions i les ràdios espanyoles des de fa dècades.
La pregunta és senzilla: Quin catalanoparlant no ha rebut mai una agressió lingüística? I si a l’estat espanyol no es toleren les agressions racials, ni sexistes, com és que es toleren les agressions lingüístiques? De tot això no es parlarà mai en una enquesta. Però sí que convindria que ocupés un lloc, si més no, en les preocupacions dels lingüistes.
