Crec que cada generació sent que la seua joventut coincideix amb la joventut del món, que les coses eren noves abans, que no estaven desgastades, que la repetició no havia acabat per crear lleres en la pedra, marques d’humitat o dreceres sense herba que marquen l’únic lloc per on pot passar.
Com que estem condemnats a repetir-nos, crec que ja he citat en alguna columna el relat breu de Juan Carlos Onetti “Bienvenido Bob”. “No había ya experiencias, nada más que costumbres y repeticiones”, diu el protagonista referint-se als vells, entenent per vells els qui tenen més de trenta anys, i segur que ell podrà escapar a eixa llei que considera inexorable pels demés. Passa sempre. Els i les joves pensen que la seua joventut els defineix, que és una identitat. I costa desprendre’s. En un pòdcast d’aquests de gent que conversa, que per altra banda m’agrada molt, hi ha una xicona que sempre parla en nom dels joves, de la gent de la seua edat, diu, com si foren adolescents. L’altre dia vaig descobrir per atzar que té vint-i-huit anys. Realment costa molt pensar que els joves són altres. Només la seua tossuda existència i la seua mirada aliena t’acaba per resignar. Ens ha passat a tots. Tots en algun moment hem sigut Bob. Tinc la vaga sensació que abans teníem més pressa per reclamar-nos adults (sense deixar de ser joves, això sí), però podria ser un altre miratge retrospectiu.
Això del desgast em passa amb coses molt diferents. Per exemple, amb les falles. A mi m’agraden molt i sempre m’han agradat, fins i tot -ho he contat moltes vegades- quan ser filòleg, d’esquerres i faller no era habitual -almenys de manera pública- ni molt menys fàcil. També per això he escrit moltes vegades que la nit de la plantà era una mena de nit de reis (o de reixos, tant me fa) valenciana, una frontera entre la vida quotidiana i el temps de la festa, la suspensió del temps ordinari que implica la festa. Ja fa anys que no ho veig així. I no només perquè les falles més grans comencen vora una setmana abans a alçar els remats, sinó perquè tinc la sensació que totes són iguals, que totes són la mateixa. Ahir em vaig entretindre en buscar els esbossos de les falles de la secció especial, i soc incapaç mentre escric aquestes ratlles de recordar-ne ni tan sols una. Totes són variacions de la mateixa estructura amb ninots i ninots amuntegats, en molts casos sobre un cap, o sobre un bust, o sobre un mig cos dihuitesc. Polls, que diu amb gràcia un amic.
I és curiós, perquè una cosa que dic habitualment als meus estudiants estrangers és que les falles de cada any són irrepetibles. Ho continue dient, és clar, però crec que sense massa convicció. Les falles no són irrepetibles des del moment que en un mateix any ja estan repetides. I no és una qüestió de refregits, no, són els conjunts, és una mena d’academicisme formal que en realitat és més aviat fabricació industrial en sèrie.
Podria parlar també de la ritualització de la sàtira, dels llocs comuns rebregats, del gegantisme de porexpan, però vull incidir hui en aquesta pràctica abolició de la sorpresa.
És de veres que hi ha falles diferents, experimentals i això. Tinc previst escriure sobre elles quan s’acoste la plantà. De moment diré que un risc que corren i en el qual de vegades cauen és que el seu caràcter conceptual siga també oposat a la sàtira i acaben incorrent en un esteticisme alternatiu. I encara hi ha un altre risc que té a veure amb aquestes línies: poden caure -i potser cauen- també elles en la reiteració fossilitzada de fórmules. Ser innovador fent el mateix que fa quinze, vint anys. I damunt en algun cas en castellà. Innovador va ser Alfredo Ruiz incorporant l’avantguarda històrica a la seua obra, integrant-la en la seua evolució d’artista faller. Anomenar innovació a les mateixes coses que es feien en 2008 és una altra forma de repetició incessant.
Hi ha més coses que em semblen més repetició que experiència. I això a tots els nivells. Per exemple recorde que quan era jove encara pensava que la història avançava en línia recta, que mirar cap al passat era mirar cap a un lloc pitjor que conduïa a un present molt bo, normal, diríem, l’estat natural de les coses, i que encara aniria a millor. Ja aleshores les metàfores circulars de la postmodernitat em van alertar, però ara tenim infinites ocasions de comprovar que es pot anar a pitjor, que de fet les coses aniran a pitjor, en una reiteració infinita, en voltes i voltes al voltant d’un eix que es va desgastant amb el gir constant.
El mateix que em passa amb les falles em passa amb els projectes il·lusionants a l’esquerra del PSOE, per exemple. Sempre la mateixa cançó, sempre invocar la confederalitat en vespres d’eleccions per a després -o fins i tot mentrestant- exercir el jacobinisme quotidià i el supremacisme lingüístic. Sempre parlant d’universals, d’abstraccions, mentre la societat es fa més desigual, els rics més rics, els rendistes més rendistes, i la resta més pobres i subalterns. I em passa també amb les promeses de Meriton per al futur del València CF mentre rellisca pel pendent cap al no-res.
“No hallé cosa en que poner los ojos / que no fuese recuerdo de la muerte”, escriu Quevedo, no el cantant, sinó l’altre. I d’això ja fa una bona pila d’anys. Conec un home que quan no parla del col·lapse que ve parla de l’apocalipsi. Així, un dia col·lapse, altre apocalipsi. Sent honest és difícil saber si aquesta percepció té a veure amb el fet que tot és pitjor que mai, que l’eix de les repeticions està desgastat, o simplement que ens estem fent vells i els temps en què el món semblava nou quedaren molt enrere. Els vells de la nostra joventut ja percebien el desgast? I els vells de la seua, i així fins a arribar a Quevedo? Ves a saber. El que també és cert és que el temps passa inexorablement i tot, absolutament tot, té un final, també el capitalisme.
Em quedaré provisionalment amb dues certeses. Una banal, si es vol, il·lusòria, però important per a mi. De vegades encara passa que gire un cantó i de sobte veig una falla que em sorprén i m’interpel·la. I passa que gire un cantó concret, el del carrer d’en Borràs, i veig que la casa on va viure la meua àvia i va nàixer ma mare encara està en peu, al carrer de la Mare Vella.
I passa també que malgrat tot sembla que ha parat el vent, i que no plou, i que el cel és blau i que tot indica que tornarà a ser primavera. I que encara estem.
Crec que tornaré a citar el meu amic -i exestudiant- Tórtel: no és per a tant. Però no és poc.
