El dia a dia en un món terriblement narcisista i ultraindividualista impregna i contamina la realitat fins a la més mínima expressió. Considerar, per tant, que aquesta contaminació no ens afecta és un fet preocupant i perillós. Transitar del nosaltres al jo i del subjecte col·lectiu a «l’univers individual» no és cosa casual ni menuda, és un fet històric i material imposat per les forces guanyadores (per ara) de la lluita de classes en la guerra social.
Les llums enlluernadores dels focs originats pel capital amb el teixit social i els valors comunitaris, base i fonament del socialisme més primari, generen ombres espantoses i reflexos invertits. Converses que es forgen amb silencis acrítics i crits revolucionaris que són, en essència, autoreferencials. Dos dels fenòmens polítics que són fruit i expressió necessària de la societat narcisista encoratjada pel capitalisme són l’avantguardisme i l’efecte gueto.
El primer apareix, sobretot, en moments d’ofensiva revolucionària i destrueix el necessari enfortiment de les bases militants, reduint l’espai del que és possible construir entre totes per allò que sols és realitzable per la minoria més conscient i èticament més pura i perfeccionada. El segon és l’espai físic i mental reservat per a la derrota. Un espai de confort que acaba per convertir-se en una presó de coneguts, d’interaccions assegurades i cautela davant les confrontacions amb l’exterior.
El primer és fruit de la supèrbia mentre que el segon és resultat de la por. En determinats moments, i en segons quins temps, és quasi impossible distingir-los perquè s’entrellacen com les cireres mostrant la seua expressió de forma simultània. Però sempre, SEMPRE, són l’expressió fortuïta de la incomprensió de les necessitats col·lectives i el pànic davant la incertesa d’una pràctica frustrada.
En l’actualitat i davant del programa ideològic desenvolupat, tant per la nova esquerra institucionalista com per la nova dreta extrema liquidacionista, l’espai per a la interactuació social és terreny hostil i perillós. Qualsevol espai natural de sociabilitat pot estar subordinat a impulsos neofeixistes i reaccionaris o deconstructors i elitistes, ambdues expressions, tanmateix, imprescindibles per a l’expansió del capital sobre la vida. Cal, aleshores, reduir al màxim els nivells d’exposició recloent-se «voluntàriament» en la bombolla de seguretat.
Aquest retraïment no és casual i està impulsat i dirigit pels mitjans de reproducció de doctrines i els corrents culturals de la dominació: les persones immigrants són hostils i generen inseguretat, el camperolat és reaccionari i està a favor del canvi climàtic, el jovent no vol treballar, el proletariat somia en ser funcionari i gaudir del bar; els pobres i les paguetes, el feminisme oprimeix els hòmens… En definitiva, les que lluiten són malvades i venen a destruir el cau de la societat justa, equilibrada i natural i la base material d’on extrau les energies ha de ser deshumanitzada.
Aleshores, centrar tota la teua esperança rupturista en una societat política aliena i segregada de la general pot significar un acte de supervivència vital, però, com una droga evasiva, si s’abusa del seu consum, es converteix en un acte desesperat i en compte d’ajudar a alliberar-te, en tractar d’anul·lar tota amenaça exterior, et fa sucumbir davall d’ell separant-te de la societat fins a no comprendre els seus impulsos vitals i identificant aquests com a conceptes estancs, creats per la mateixa societat segregada.
El tret característic de l’efecte gueto és subordinar l’enfrontament contra el capital i l’estat a la puresa doctrinal. Pot ser radical i inclús violent, però sempre exercint una pràctica separada del que anomena despectivament gent normal, encara que en realitat no és més que entramat social. I ha de ser especialment bel·ligerant, si és necessari implacable, davant de qualsevol crítica o autocrítica que intente assenyalar els perills d’aquesta pràctica.
La qüestió social desapareix sota un grapat de valors identitaris que colonitzen el debat i construeixen una doctrina correcta i elitista amb un vocabulari torturat per conceptes de la sociologia del capital. El subjecte històric es desintegra davant d’una multitud de conceptes desconnectats i individualitzats. El millor que pot passar és apel·lar a un ens abstracte substitut de la fe: la classe treballadora espiritual, la pàtria ideal, la salvaguarda del planeta… i el pitjor és alguna moda juvenil intel·lectual i trencadora per omplir d’energies líquides el calaix de les ferramentes.
Les comunitats tan sols poden realitzar-se en societats que aposten per la llibertat, ací neix el punt de partida de la necessitat del gueto. Davant d’un retrocés propiciat per una derrota històrica, el gueto és l’espai que reprodueix la necessitat, que en el pla teòric manté la ideologia, convertint-lo en una comunitat física i real. Un bastió de resistència per a moments defensius, però també, com que no pot superar-se, es converteix en la causa principal de la derrota futura i en la raó fonamental de la desconnexió entre revolta i classes oprimides.
Cal ser conscient, però, de tot allò que ens aclapara i actuar amb el màxim d’honestedat possible. Totes les persones estem tacades per aquesta realitat i totes les organitzacions, per tant, també. Tenim una obligació, si realment volem construir societats més lliures, de passar pel garbell cada actuació social que ens proposem. I preguntar-se, ¿per què la fem? I sobretot, ¿per a qui la fem? ¿Aquests tipus de manifestacions socials, siguen les que siguen, ens ajuda a guanyar territori (entenent que guanyar territori és afeblir la fragmentació i crear consciència col·lectiva) o al contrari ens ajuden a mantenir a les que ja estem dintre de la bombolla? O pitjor, ¿és un acte autoreferencial, generador de falsa consciència, que ens allunya dels nostres objectius creant desencís entre nosaltres i ens dibuixa com una caricatura aliena del món circumdant al nostre espai de confort?
Apostar per la unitat popular com a espai de confluència és, sense ser cap antídot a priori, una aposta coherent per eixir del gueto i enfrontar-se a l’autoreferencialitat. La necessitat d’enllestir aliances i de mantindre espais horitzontals de diàlegs és importantíssim sempre que no miren de construir autoreferències més grans i teixim compromisos honestos i democràtics. Obligant-nos a polir les propostes per veure si aquestes són possibles, obligant-nos a abandonar l’espai de confort, i superant, en la pràctica, la fragmentació social i les lluites per l’hegemonia tan negatives i que són un reflex de l’impuls individualista narcisista.
La reconstrucció dels llaços comunitaris ha de convertir-se en l’horitzó per a la construcció d’una societat combatent, on el dret a votar i a ser, per tant, una societat que cerca incidir en la millora del sistema actual, es converteix en la necessitat de revoltar-se apropant-nos al trencament amb les relacions socials del capital i amb la destrucció de l’estat colonial.
