El 18 d’abril de l’any 1966, Theodor Adorno va pronunciar en la ràdio de Hesse una conferència titulada “L’educació després d’Auschwitz”. La tesi central era analitzar el paper que havia de jugar l’educació perquè la barbàrie dels camps de concentració nazis no es tornara a repetir. En l’estudi, el filòsof alemany va recórrer a Freud, Nietzsche o Walter Benjamin per a parlar de la civilització humana i a la perspectiva psicosociològica per fer veure que sense consciència de l’existència d’una violència extrema seria impossible d’aturar-la. No es va centrar en les víctimes d’Auschwitz, sinó en els fets, per això, proposava una autoreflexió d’allò que havia passat durant la Segona Guerra Mundial, precisament per a evitar l’odi. Així doncs, s’hauria de desenvolupar una educació crítica i reflexiva perquè els fets ocorreguts a Auschwitz no es tornaren a donar mai més.
Sense esta situació que va posar sobre la taula Theodor Adorno, no es pot entendre tot el que va vindre després d’Auschwitz. I qui diu Auschwitz, també diu Mauthausen, Armènia, Hiroshima, Nagasaki, Srebrenica, Guatemala, Ruanda, Cambodja o Gaza. Fixem-nos en este últim cas. La relatora de l’ONU fa mesos que parla obertament de genocidi i des de la Haia ja han advertit Netanyahu que la justícia ha de caure sobre la seua persona. La situació de desesperació dels palestins a Gaza per buscar un refugi, ja no escapa als ulls de ningú. Ho veiem cada dia en la televisió. Fa uns dies vam poder comprovar com els diferents boicots durant la Volta Ciclista a Espanya han fet efecte. La ciutadania ha reaccionat davant la barbàrie com s’ha d’actuar en estos casos: humanament. La bandera palestina s’ha convertit en un símbol contra l’opressió de centenars de milers de persones. Si mirem les notícies, hi ha banderes palestines que ja pengen en alguns ajuntaments o cases, de la mateixa manera que ho van fer quan Ucraïna va ser atacada per Rússia. A més, les mostres de suport al poble palestí ja formen part dels discursos parlamentaris, de les rodes de premsa, d’entregues de premis, etc.
No obstant això, hi ha qui mira cap a un altre costat, siga per interessos polítics, econòmics o personals. Al mateix temps, també hi ha qui aprofita el context per criminalitzar les protestes, les manifestacions i els boicots per fer terrorisme de la paraula. L’exemple més clar ha sigut el de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, que ha dibuixat un panorama dantesc tot utilitzant arguments torçuts per a confondre l’opinió pública: persecució de jueus, kale borroka, preguerra civil i Sarajevo. En les últimes hores, un nombrós col·lectiu de docents madrilenys ha alçat la veu contra els rumors sobre que es vol treure de les aules tot allò que sone a Palestina. I per a posar més llenya al foc, l’alcalde de Madrid ha dit que la política no té cabuda en les aules. Amb estos exemples, Theodor Adorno era molt clar en l’estudi que hem mencionat abans. Tant Almeida com Díaz Ayuso representen un col·lectiu de persones alienades amb la manipulació dels típics arguments que la política no casa amb l’esport o que simplement no accepten el genocidi. Adorno diu que, en els casos en què els governants neguen l’angúnia, va sorgint la impossibilitat d’empatitzar, d’estimar la resta dels éssers humans que estan sofrint, és a dir, naix una fredor que elimina pensar en l’altre. Per això, persones com Ayuso, Almeida, el president de la Volta Ciclista o Perico Delgado, només pensen en la seguretat dels ciclistes i no en quants esportistes palestins han sigut assassinats en els últims dos anys, o quan els sionistes extremistes s’asseuen en les carreteres i bloquegen la caravana de camions que porten menjar a Gaza, per no parlar de les intencions de Donald Trump i el govern d’Israel de crear un ressort vacacional a Gaza.
En l’educació després d’Auschwitz, i de Gaza, es tracta de defensar el pensament, el coneixement, com a mètode de defensa per a evitar una pèrdua de la dignitat humana en hores baixes en Occident.
