Se m’acumulen els llibres a casa, però jo vaig llegint. El de lector és un dels meus ofici, com sabeu. Sense llegir –i llegir molt- no podria escriure res amb una mica de trellat –i així i tot…
Com ara s’acosten les festes de Nadal, amb la seua explosió absurdament consumista i la seua pirotècnia electromagnètica, potser a algú li vinguen ganes d’abstraure’s de l’ambient estupiditzant i narcòtic i fer alguna cosa útil de les hores festives. No sé: és una idea. Diuen que en els temps morts a casa de la pandèmia certs individus no excessivament proclius a la lletra impresa van decidir agafar un llibre, finalment. Doncs el Nadal és la gran pandèmia de tos els anys, que comença amb el pont de la Constitució i la Puríssima i ja no ens abandona fins passats Reis. El virus de la idiotesa col·lectiva ens sorprén a tots desarmats amb una vaga excusa religiosa i ja acudim a El Corte Inglés amb més fervor que a qualsevol capella, perquè l’única religió que celebra el respectable és la de l’excés calòric i el bucle infame de la Mariah Carey.
Si vos heu decidit per la lectura, ací van alguns llibres que he llegit últimament que poden ser interessants. No són necessàriament “els millors de l’any”. Sobre aquet pòdium ja m’he columpiat a demanda dels mitjans on col·labore i tenen costum d’elaborar llistes. Però partisc d’un convenciment: qualsevol llibre és “excel·lent” si ens estimula intel·lectualment, si ens fa passar una bona estona i si ens fa, finalment, segregar alguna mena de plaer. Contra l’hedonisme captiu i falsificat de Nadal, la luxúria inajornable de la bona literatura.
Voldria començar amb Una noia a la ciutat, de Mercè Ibarz, publicat per Anagrama. Mercè és una narradora amb un estil consolidat, que basa la seua experiència no només en el que ha llegit, sinó també –potser sobretot- en eixe decalatge íntim que va convertir una xiqueta de Saidí en l’adulta barcelonina que ara és. “La terra m’ha fet escriptora, la ciutat m’ha donat la força per escriure” –confessa. Precisament Una noia a la ciutat és la crònica de la seua arribada a Barcelona als anys 70, el seu noviatge en els temps ambigus de l’”amor lliure”, el seu ingrés al món del periodisme. Una etapa crucial per a ella i per a tots, quan escriure en català (la llengua que no ens havien ensenyat a l’escola) “era ser modern” i tot estava per fer i (quasi) tot era possible. Una psicobiografia resolta en un estil madur i consolidat, un llibre ineludible.
Si preferiu la prosa de ficció, ací en teniu dos bones referències: Els eviterns, d’Anna Salomé i Guerra, victòria, demà, de Carles Fenollosa. El primer és una aposta una mica insòlita publicada per l’editorial Austrohongaresa. En la seua primera novel·la, Salomé ens transporta a un univers de ficció científica d’una societat que ha vençut la mort, però on la gestió de la longevitat crea realitats claustrofòbiques i sàdiques. La prosa acurada i pulcra d’aquest llibre mereix una lectura reposada i atenta.
De Carles Fenollosa esperàvem, després de llegir textos com Narcís o l’onanisme (també en Drassana), una altra incursió en realitats properes a la llum de Joyce o Céline, que són mestratges radicals i de llistó alt. En aquesta ocasió Fenollosa segueix el seu personatge, Jesús Martorell, a contracorrent d’un segle XX que li proporciona, sense solució de continuïtat, la vivència esperançadora de la República, la presó de la dictadura i el que va vindre després: una nova presó, aquesta a l’aire lliure. Un text vigorós i punyent, que ens conta un relat familiar d’una manera nova.
Els qui preferisquen l’assaig o la poesia (no només de novel·la ha de viure l’home o la dona), ací en van dos bones referències: Assaig sobre la vellesa i La llavor en la fosca. La primera la signa Tobies Grimaltos en Lletra impresa, i és una reflexió, a la llum dels clàssics llatins, del que implica arribar a vell. Dels textos que he llegit de Grimaltos, aquest em sembla el millor, el més equilibrat i el més complet. Potser fer-se vell (aquesta malaltia tan comuna però tan desitjada) és començar a entendre de què va la vida. I quan ho has entés del tot, ja s’ha acabat…
El poemari amb què podem contrarestar l’atac dels polvorons i el massapà –amb les seues calories buides- és el que signa Josep Conill en Flors del Mal (Salze). Contra qualsevol temptació colesteròlica, res millor que la pura proteïna de Conill, un bon complement de la reflexió de Grimaltos. Els qui coneguen els seus aforismes no s’estranyaran de trobar ara al poeta ferit però lúcid que escriu mentre el seu pare agonitza en un llit d’hospital: “La Captaire de l’Alba / ha rebentat les portes del teu son / i t’ha arrencat l’almoina de la vida”.
I he deixat per al final un volum del que vull escriure més tranquil·lament i extensa en un altre lloc, perquè és un clàssic que t’agafa de la jugular i no et deixa seguir respirant: Intrús en la pols, de William Faulkner. És la traducció de Manuel de Pedrolo que ha recuperat molt oportunament –actualitzant-la- l’editorial L’agulla daurada. Una immersió torbadora en el racisme del sud dels Estats Units servida amb la frase magistral de Faulkner, la més complexa –després de Proust- de la literatura contemporània.
Aquest és el pla. I si no vos convenç, sempre podeu recórrer a la Carey…
