Lectures nadalenques

Últimament estic llegint –i fruint- un seguit de novel·les escrites per dones. Dic això simplement amb voluntat informativa. No seleccione mai el gènere, ni la raça ni la procedència geogràfica d’un autor a l’hora de llegir-lo. Els motius per escollir un volum entre l’allau dels milers que es publiquen cada any són més aleatoris. Potser el tema m’influeix o també el ressò previ que haja assolit. M’agrada estar al dia i el que faig és simplement rebutjar –amb excepcions- determinades temàtiques que sé que m’avorreixen, com les novel·les policíaques, les històriques o els best-sellers llampants. Quan escull un llibre i m’agrada, ho considere un xicotet triomf. I així anem passant la vida.

Les dones sempre han escrit grans llibres. Sense eixir del segle XX, algunes de les meues narracions favorites porten noms femenins a la portada. Parle de Al far, de Virginia Woolf, Memòries d’Adrià, de Marguerite Yourcenar o La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda. És un fet, però, que amb el canvi de paradigma en relació a l’accés al poder de les dones cada vegada més éssers humans amb dos cromosomes X es llancen a l’aventura literària. Doncs molt bé, benvingudes siguen a aquesta professió tan dura però que proporciona tantes satisfaccions vitals.

També n’hi ha dones que escriuen i ho fan fatal, és clar. Amb aquestes sempre tens la sospita que si guanyen premis i els seus llibres tenen difusió és més pel fet de ser dones que pels valors –escassos- de la seua escriptura. Però en el pecat porten la penitència, així que no val la pena dedicar-hi ni un segon d’atenció.

Siga com siga, em venen a la memòria alguns títols amb autoria femenina que he llegit recentment i voldria reportar. El primer és Un amor (Anagrama), la novel·la de l’escriptora madrilenya Sara Mesa que ha portat a la gran pantalla Isabel Coixet. És un text, el de Mesa (encara no he vist el film de Coixet), d’una rara perfecció formal. El nucli del seu relat és la peripècia d’una traductora que se’n va a viure en un poblet de mala mort i un dia rep una insospitada oferta per part d’un dels seus estranys veïns. Aquest, de malnom El alemán, li proposa un curiós troc: li arreglarà les goteres del seu teulat a canvi de sexe. «Puedo arreglarte el tejado a cambio de que me dejes entrar en ti un rato», és la frase exacta. Aquesta proposició deshonesta, sorpresivament, acaba sent acceptada per la traductora, que hi inicia una torbadora relació sentimental.

Mentre llegia aquesta argument, no podia deixar de pensar que, si fora una trama inventada per un home, hauria sigut desqualificada d’immediat, si no titlada de masclista. Hi ha coses en aquest món que ja només poden fer les dones. Un gran salt, definitivament.

El segon volum a què vull fer referència és Casada i callada (Empúries), d’Emma Zafón. Crec que és la primera novel·la de l’autora i això té mèrit, perquè és un text prou redó i que es llegeix amb gust. M’ha agradat especialment la reproducció, en els diàlegs, de la parla de Llucena, una població de la comarca valenciana de l’Alcalatén que conec bé. El llibre es pot entendre com una paràbola feminista en el sentit que aborda la tòpica història d’una joveneta a qui es fa creure que no serà una dona completa si no es casa, i quan es casa comencen els problemes. Però em fa la sensació que el relat coixeja precisament quan abandona el costumisme de la vida rural i passa a denunciar el maltractament del marit. Com a novel·la de «denúncia», decep un poc. Quant a la resta, t’ho passes molt bé a les seues pàgines i és de lectura molt plaentera.

L’últim volum a què vull fer referència és Tiberi Cèsar (Proa). De l’autora, Núria Cadenes, ja em constava que era una bona escriptora. Ara ha fet una passa endavant en la seua trajectòria i ha bastit un relat molt acurat, sense concessions, sobre la vida del successor d’August, el segon emperador de Roma. Explicaré el que m’ha passat amb aquest llibre: llegint-lo, em feia la sensació que l’autora l’ha d’haver presentat a algun premi important (tot açò, atenció, és una pura especulació fruit simplement de la meua experiència com a lector i escriptor), sense guanyar-lo. És un text que mereixeria un premi, però sé com funcionen els jurats dels nostres principals guardons: davant una cosa nova, diferent, amb alts nivells d’exigència, els membres dels jurats rondinen i fan el ronso. Algú el votaria, però el representant de l’editorial té el seu propi candidat, aquell altre té un amic o amiga que també s’hi presenta, un tercer no veu mai res clar… Total, que acaba guanyant no el millor sinó l’únic en qui es posen d’acord, per eliminació, tots els jurats. T’ha passat això, Núria? (dit siga amb tot el carinyo).

En fi, xafarderies a part, m’alegra aquesta puixança femenina en allò literari. Ja que els hòmens només semblen definitivament interessats en el futbol, en els baixos instints polítics i en altres bagatel·les testosteròniques, bé està que vinguen les dones a ocupar el lloc que mereixen. I amén.