«Escuchar palabras y ver imágenes es como comerse una manzana. Somos conscientes de masticar la manzana y tragarla, pero la mayoría de las cosas que suceden en la deglución no las captamos.» Aquesta és la idea principal del llibre Más que palabras. La izquierda, los discursos y los relatos, d’Enrique del Teso.
Som conscients de les paraules que utilitzem, però no som conscients de les connotacions psicològiques i inconscients del nostre discurs polític.
Com ja vaig dir en un altre article, a Del Teso li dic el George Lakoff asturià perquè, com l’estatunidenc, és professor universitari de lingüística i és d’esquerres.
És un llibre propositiu, on posa exemples de reconfigurar els discursos típics d’esquerra per noves maneres que arriben a molt més públic.
Per exemple, en lloc de parlar d’ensenyament públic o sanitat pública, proposa parlar de les nostres escoles o els nostres centres de salut. Saps per què? Perquè té connexions més significatives, més concretes per a molta gent. Pensa en sanitat pública i nota quines imatges, quines sensacions et venen al cap. Ara pensa en el meu/nostre centre de salut. Per a la majoria de les persones, aquesta última expressió té més impacte, perquè és més familiar, més concreta. Del Teso proposa usar el possessiu, perquè vincula personalment.
I posa molts més exemples, molt més complexos i més impactants. Per exemple, hi ha el capítol Extremismo y moderación, on parla de com fer front quan la dreta etiqueta com a radicals mesures de l’esquerra, que no són radicals ni molt menys. Dona pautes de com fer front a eixe soroll i com atenuar-lo.
Un aspecte crucial que remarca especialment és que l’esquerra no té una estratègia definida. La veu com reactiva, és a dir, està a la que salta al que diuen les dretes, en lloc de tenir clars els seus plantejaments. Amb la qual cosa no manté el seu relat. En la majoria dels casos, si uses el lèxic de l’adversari, has perdut el relat. És un dels fonaments de la comunicació política.
Indica que un error clàssic de l’esquerra és: «…creer que un mensaje es correcto porque es verdadero y sincero es un error. Un error muy de izquierdas. […] En comunicación pública, la verdad o la falsedad está en lo que la gente entiende, no en lo que decimos.»
I tota la seua argumentació està basada en una nova epistemologia del llenguatge. En saber que el llenguatge no és objectiu, com es pensa. Parteix de la base constructivista; el significat el construeix el subjecte interpretant les paraules. Dit d’una altra manera, en política no hi ha un diccionari objectiu. Cada persona té un diccionari personal.
Un cas concret que tracta i molt rellevant. Emprar el mot «esquerra» perquè la gent vote. En les recents eleccions europees he estat en uns quants mítings de Compromís-Sumar i molts candidats repetien «esquerra», «feminisme», etc., contínuament, com si nomenar el concepte causara que la gent vote. Ell i jo tenim clar que això només funciona per als convençuts, i del que es tracta és d’ampliar la base de votants. En el llibre dona pautes per superar aquest problema comunicatiu.
Perquè a més d’indicar, com sovint, els esquerrans utilitzen el discurs del capitalisme més salvatge (a què sona pitjor que neoliberalisme?), també facilita expressions substitutes coherents amb els valors progressistes.
En el llibre posa casos específics del context espanyol i com reemmarcar-los perquè encaixen bé en les polítiques progressistes.
Alguns exemples. Saps per què l’Església catòlica parla de pobresa, pobres, necessitats…, en lloc d’aturats o classe baixa?
Saps quins són els efectes psicològics adversos de la superiorat moral de l’esquerra i la formació universitària?
De tot això i molt més, tracta el llibre. A què et sembla una lectura estiuenca estimulant?
Carles Porcel és Capacitador de polítics i activistes.
