«Temeu l’home d’un sol llibre» diuen alguns ciutadans escèptics i desconfiats. En efecte, no són pocs els danys causats pels hòmens d’un sol llibre. Perquè l’home de cap llibre és l’àgraf illetrat que, de vegades i de forma sorprenent, és capaç de fer que brille allò més bo que la mare Natura ha tingut a bé introduir en les seues entranyes en el moment de la seua concepció i de la seua posterior naixença. Dit ras i curt, l’home de cap llibre, en determinades ocasions (no sempre), pot arribar a ser el bon sauvage de què ens parlava Rousseau. L’home d’un sol llibre pot donar lloc a una nova species humanitatis (una nova forma d’humanitat): la del fanàtic. Quan diem «X és un fanàtic» volem dir que X és una persona que defén una creença religiosa o una ideologia política d’una manera extremadament apassionada i sense sentit crític. Però l’adjectiu «fanàtic»adquirix una nova profunditat quan esbrinem que procedix de l’adjectiu llatí fanaticus que significava «inspirat», «ple d’entusiasme», «exaltat», «delirant», «frenètic» i que, al seu torn, eixe adjectiu llatí prové del substantiu de la segona declinació fanum, que en la llengua de Ciceró volia dir «temple», «lloc de culte». Eixa connexió etimològica posa en relleu l’íntima relació que hi ha entre el fanatisme polític i el religiós, entre les nostres creences religioses i les nostres creences polítiques que pareixen ser d’una natura semblant. Molts hòmens que han comés terribles atrocitats eren persones d’un sol o de molts llibres. Un 23 d’abril de fa molts anys, un company meu va fer una broma pesada a un altre company de pis que era un gran amant dels llibres i creia fermíssimament en el poder redemptor i salvífic de la lectura en general. Li va regalar, embolicadet en paper, un exemplar del Mein Kampf. No cal dir que el pobre xic, desconcertat i enfurismat, quasi li’l va tirar al cap, però aquell només li va fer eixa broma per tal que arribara a la plausible conclusió que una lectura abundosa no constituïa cap antídot infal·lible a fi d’evitar el costat pervers i la barbàrie que habita dins de nosaltres. Només hem de llegir amb una mica de calma els escrits de Michel de Montaigne, George Steiner, Stefan Zweig o del mateix Sigmund Freud per vore que la il·lustració artisticoliterària i la barbàrie més abjecta dormen, de vegades, en habitacions contigües. De fet, som plenament conscients que la humanitat s’ha repetit puntualment, al llarg dels mil·lennis, en l’abjecció, la barbàrie i l’espant més absoluts. Conta una història jueva que en una insignificant aldea de la Polònia central hi havia una petita sinagoga. Una nit, quan feia la ronda, el rabí hi va entrar i va vore a Déu assegut en un racó obscur. El rabí va caure de genolls i exclamà: «Senyor Déu, ¿què fas Tu ací?» Déu no li respongué atronadorament ni des d’un remolí, sinó que li digué amb una veu molt suau: «Estic cansat, rabí, estic mort de cansament.» Steiner interpreta que, potser, Déu s’havia cansat del salvatgisme i de la barbàrie de l’home. Que, tal vegada, Ell ja no era capaç de controlar-lo i ja no podia reconéixer la seua imatge en l’espill de la creació. Ha deixat el món lliurat a les seues inhumanes invencions i habita en algun altre racó de l’univers, tan allunyat que els seus missatgers ni tan sols poden arribar fins a nosaltres. Calví, Robespierre, Saint-Just, Marat, Lenin o Goebbels, per exemple, eren hòmens de molts llibres. De fet, estic convençut que entre els fanàtics més manifests dels temps passats i del present no hi manquen grandíssims lectors, perquè la lectura, l’art i la ciència per se no constituïxen cap barrera plenament eficaç contra la barbàrie. El mateix Steiner ens relata, en els seus escrits, com els trens que portaven els pobres jueus amuntegats en direcció als camps d’extermini feien parada en andanes properes als auditoris on es representaven les obres musicals de Wagner o de Strauss. No són poques les persones molt llegides i instruïdes que han bastit l’essència de la seua pròpia existència sobre el nefast lema del vita species militiae (la vida és una forma de milícia, de lluita, de combat) i ací rau el quid de la qüestió: no són escasses les persones formades, llegides i instruïdes que han fet de les seues idees religioses, morals i polítiques el nord de la seua vida. Persones que han fet de la seua pròpia existència una forma contínua i indefugible de croada i de lluita contra l’altre. Una forma de combat que atorga un signíficat clar, tranquil·litzador i nítid al seu incert periple vital en esta vall de llàgrimes. No és poc el nombre de persones formades i instruïdes que creu estar inspirat per una veritat absoluta i irrebatible quan només tenen simples opinions molt qüestionables. Gent que ha fet de la lluita pels seus ideals religiosos, polítics i socials l’essència del seu pas sobre la terra i que estan disposats a sacrificar-ho tot per l’hegemonia i el triomf de les seues idees. Gent virtuosa, altruista i entregada a la noble causa d’ordenar als altres allò que han de sentir, pensar, dir i fer. Gent que vol arreglar la casa dels altres i té la seua pròpia casa en ruïnes. Gent pura, beata i inspirada per una veritat autoevident (per a ells), irrefutable i que, per tant, no necessita ser argumentada ni demostrada. Gent que només obeïx l’eslògan i la frase feta i que desconeix totalment el meandrós i difícil recorregut de la raó discursiva, del debat i de l’argumentació rigorosa. Gent disposada a ensenyar i a imposar als altres, coste el que coste, el camí que porta al paradís i a la salvació quan ningú els ho ha demanat. Gent que desconeix que en l’àmbit de la política no hi ha veritats absolutes i que hom només pot dedicar-se a cultivar el mètode de la provatura i de l’encert/error, o siga, el bon i acreditat empirisme de tota la vida. Gent que està absolutament convençuda que les seues idees polítiques són tan necessàries i inevitables com els axiomes, teoremes i corol·laris de la geometria. En definitiva, la virtuosa i sempiterna «gent de bé» de sempre, que desconeix que la vida sol ser caòtica, irracional i injusta i que les seues ànsies immediates d’afirmació col·lectiva, d’igualtat, de revolució i d’emancipació poden arribar a provocar mals molt pitjors que els que pretenen eliminar.
Josep Pla ens confessava, en els seus escrits, que havia viscut una època en la qual s’havien comés les més grans crueltats, les més impressionants salvatjades. Una època que havia sigut, alhora, el moment en què s’havien editat i llegit més llibres que mai. Pla va arribar a la conclusió que, si amb tants llibres en circulació la salvatgeria havia sigut tan enorme, estava clar que els llibres no feien la cultura, ben al contrari, era quasi segur que alguns llibres augmentaven la follia. Per a Pla la cultura no tenia res a vore amb els llibres i bàsicament consistia en un determinat esperit, una comprensió, una tolerància, una raonabilitat, una hospitalitat. L’escriptor de Palafrugell reconeixia que havia conegut molts analfabets totals o semianalfabets incomparablement més cultivats que molts intel·lectuals intrigants, perillosos i fanàtics. Pla havia vist amb els seus propis ulls els grans criminals de la seua època: Mussolini, Hitler, Trotski… i reconeixia que havien sigut tots ells uns redemptoristes impenitents, gent que havia volgut arreglar el món; i com més l’havien volgut arreglar, més l’havien destruït, adolorit i assassinat…
Òbviament i com podreu entendre, tot això que he afirmat no exclou el fet que sí que hi ha nombrosíssimes lectures simplement meravelloses i sublims. Ara mateix acabe de rellegir-me, per enèsima vegada, l’Elogi de l’ociositat de Bertrand Russell.
