L’altre dia estava pensant en els processats i processades dins de l’anomenat Cas Alqueria, eixos que van ser detesos amb gran rebombori policial en 2018, que van ser acusats de prevaricació, malversació i no sé quantes coses més i que finalment van ser absolts immediatament després de les eleccions del 28 de maig en una sentència, per cert, que deixava clar que havien actuat amb honestedat, fent en cada moment el que ells i elles consideraven oportú i correcte. De fet, els famosos sous de les famoses persones contractades figuraven explicitament com a tals als pressupostos.
Pensava, per exemple, en Jorge Rodríguez, l’aleshores president de la Diputació de València, que va ser defenestrat pel seu partit, el PSOE, en una pràctica que després es tornaria habitual. Una vegada un polític d’esquerres és assenyalat per la combinació implacable de lawfare i cobertura tendenciosa dels mitjans immediatament el seu cap és clavat en una pica a la porta de les torres de Serrans. En aquest cas resulta ben curiós com la dalla del partit va ser molt més contundent que els votants, que es veu que clarament confiaven en el president defenestrat i el van escollir sense massa problemes com a alcalde d’Ontinyent pel seu nou partit comarcal anomenat Ens Uneix. De fet, anys a venir, acabaria sent decisiu per a la majoria a la Diputació en una inesperada ironia del destí.
Vol dir això que la gent té més criteri del que moltes vegades els partits li atribueixen (“és el país que tenim”, que diria aquell), que moltes vegades no és només una qüestió de covardia i que els mateixos partits d’esquerres utilitzen els assenyalaments judicials i mediàtics per tallar caps en clau d’estratègia interna en la lluita pel poder. Després passa el que passa, com va dir gràficament Mónica Oltra, que després de caure la reina -o l’alfil- acaba per caure el rei. Em fan molta gràcia ara les lamentacions perquè el panorama mediàtic està com està per part dels mateixos que els subvencionaven a mans plenes a veure si els tractaven bé.
En aquest cas m’ha impressionat també la tossuderia de la fiscalia, que ha anat més enllà fins i tot que les acusacions populars -una anomenada “Acción Cívica contra la corrupción” i el PP, poca broma- i ha recorregut l’absolució. Després de les afirmacions aquelles de Pedro Sánchez sobre qui dirigeix la fiscalia realment no sé què pensar. No era prou amb fer un espectacle de les detencions, de sotmetre’ls a l’exhibició moltes vegades insidiosa en premsa, de retindre la sentència fins a després d’eleccions, sinó que ara la fiscalia tracta de perllongar la causa tot el possible i amb ella el patiment dels acusats i les acusades (i assenyale entre parèntesi que la mare de Jorge Rodríguez es va suïcidar tres mesos després de la seua detenció).
Ara que la dreta torna a fer-se forta en el poder, cal no oblidar com un dels riscos que pateix qualsevol persona d’esquerres que arribe a ocupar càrrecs de responsabilitat en institucions públiques, o simplement de visibilitat, és trobar-se qualsevol dia acusat o acusada de qualsevol cosa, detés de manera espectacular per un operatiu cridaner de la policia, amb la seua foto emmanillat o emmanillada en les portades, amb el seu nom arrossegat durant mesos o anys fins que el dany reputacional siga irremeiable, amb el “alguna cosa haurà fet” penjat del nom ja per a sempre, fins i tot després de la seua absolució. I per si tot això no fos prou, amb el ganivet fàcil dels companys i companyes de partit que veuen una ocasió per llevar-se de damunt rivals poderosos en la lluita pel poder. Ser assenyalat per diverses seccions del clavegueram implica que també el foc amic caiga sobre ells o sobre elles. O el silenci més esfereïdor.
Volia per això escriure hui la meua solidaritat amb elles i amb ells, perquè em vaig adonar que directament del cas Alqueria no havia escrit mai en aquesta columna, i no vull jo formar part del mur de silenci. I recordar els diversos mitjans antidemocràtics pels quals la dreta i el vertader poder es lleva d’enmig a qui molesta amb la col·laboració més o menys miop i interessada de companys de trinxera. I, no només això, els destrossa la vida.
Els canvis que volem i necessitem són molt difícils perquè són estructurals. I intentar-ho a més és perillós. Malgrat tot, cal persistir en la lluita per aconseguir-los perquè la nostra resignació encara fa els problemes més greus.
