Fa uns dies donava la benvinguda a l’any en Londres. Era una ciutat a la qual li tenia ganes des de feia temps, però per uns motius o per altres, sempre acabava relegada a una segona posició en benefici d’altres destinacions. Una vegada complit el deute pendent, si hi ha una cosa que tinc clara és que Londres no és, en absolut, el meu lloc al món. També és cert, com li vaig dir en el comiat, que igual, «no eres tu, soc jo». Sempre van bé els recursos per a mitigar el desengany, les desil·lusions o per a rebaixar expectatives.
Poca autenticitat i una saturació superlativa de comerços van contribuir al meu desencant per aquell lloc, si bé és cert que la cara amable va estar centrada en l’entrada gratuïta als museus i en la música de fons a qualsevol racó. Fins i tot muntar a un taxi era una delícia per aquella selecció musical que feia del trajecte, l’autèntic paradís.
No obstant això, passejar per aquells carrers i trobar-te amb la realitat era certificar que, definitivament, la literatura li posa poesia als llocs, el cine contribueix a idealitzar-los una mica més amb la seua càrrega de romanticisme, i les i els influencers acaben amb l’encant de colp.
Aquelles guies de viatges que ens despertaven l’interés per un lloc determinat amb fotografies que activaven els nostres somnis, i relats que ens convidaven a descobrir i ser partícips d’aventures fascinants, ara han sigut substituïdes per tutorials en xarxes socials que controlen els punts exactes des d’on deixar constància que s’ha visitat una ciutat. Fa igual que a Londres pugues trobar noranta cabines de telèfons roges que puguen servir per a immortalitzar el pas per la ciutat. Només una serà l’apta per a aconseguir l’aprovació de la resta perquè així ho ha determinat l’influencer de torn. I, per tant, està més que justificat fer cua durant el temps que calga, suportant un fred de manual, per a tornar a casa amb la prova aconseguida. Com si ja no viatjaren per plaer, sinó per obligació de demostrar que han complit amb els manaments de qui així ho marque en xarxes.
Sense adonar-nos, desvirtuar l’encant dels llocs ha passat a estar totalment normalitzat. I la fotografia ha perdut el seu poder de recordatori, de màquina del temps a la qual recórrer en moments de nostàlgia o desconsol per a traslladar-nos mentalment a instants plaents, per a ser exclusivament un comptador de likes.
Aquests dies he vist posats impossibles davant la càmera i decorats incomprensibles de fons. Semàfors que adquirien un protagonisme relegat anys enrere a monuments destacats, ascensors reconvertits en escenaris idíl·lics que desconec com diferenciar posteriorment si estan ubicats a un edifici de Londres, d’Albacete o de Castalla. També transformacions dignes d’un Óscar a millor caracterització abans que la càmera dispare, amb vestuaris que garantien enveges i pulmonies posteriors en un percentatge totalment equilibrat. Tot molt normal en un món on, com Londres, trobar l’autenticitat es complica cada vegada un poc més. O almenys per algú que com jo, va créixer pensant que menjar espaguetis era el més exòtic que podia oferir-te la vida, després d’anys de putxeros, olles i altres variants de plats de calent que eren, sense adonar-nos, allò que ens feia autèntics.
