La manifestació del dissabte 19 d’octubre a la ciutat de València, convocada per «València no està en venda» i reforçada per un bon grapat d’organitzacions populars del Cap i casal, em va sorprendre molt positivament. I malgrat esperar que fos una gran manifestació va transformar-se, per l’impuls popular, en un extraordinari èxit capaç de convertir l’experiència mobilitzadora en un gran moment d’apoderament social i, potser, el temps ho dirà, en un punt d’inflexió a la ciutat i arreu del país.
Un extraordinari èxit de convocatòria i seguiment (50.000 persones). Un extraordinari exemple d’organització popular. Un extraordinari exemple del treball dels moviments de base dels darrers anys. I, sobretot, una extraordinària mostra del poder popular que davant l’ofensiva feixista i reaccionària, i davant el desistiment de funcions de l’esquerra institucionalista i neoregionalista, es posà a peu dret i ens reconnectà amb la lluita social reforçant quatre eixos fonamentals de la consciència col·lectiva rupturista: l’orgull de ser poble, l’orgull nacional, l’orgull de pertànyer a les classes treballadores i l’orgull de fer germania amb la resta de pobles oprimits del món.
La protesta replegava tres aspectes fonamentals del cansament de les classes populars envers el capitalisme i el seu valedor el règim monàrquic del 78: el dret a un habitatge digne, el dret a un territori sa i equilibrat i el dret a decidir l’impacte del turisme en els nostres barris i, per tant, el dret a decidir quin model econòmic volem per al nostre territori.
Cal ressaltar, però, que mentre el sentiment de derrota s’expandeix per una part important de l’esquerra institucionalista i abaixen els braços mentre s’agafen fort a les cadires, el teixit comunitari de les bases socials explora, una altra vegada, les convergències de la unitat popular. I demostra, mitjançant la pràctica, que el poble valencià no està derrotat.
En tot cas, la derrota històrica de la qual cal prendre nota és la derrota de les forces col·laboracionistes amb la corona espanyola i el seu règim colonial. Derrota que és més que evident després d’un cicle de «canvis» lampedusians que ho han canviat tot per a no canviar res.
Això és perquè després de la revolta del 15-M i la fagocitació del moviment popular per part de les esquerres institucionalistes, les condicions de vida, malgrat el miracle econòmic de l’Ibex-35, són pitjors i la despossessió social és més absoluta. Aleshores, el que començà com un qüestionament del règim del 78, com que no va superar el marc d’interpretació que el mateix règim imposava, acabà per apuntalar més les condicions objectives de dominació.
Hui la maquinària de fagocitació, sorpresa per la vida que hi ha més enllà de la seua forma burocratitzada, comença ja el seu moviment destructor. Però aquesta vegada, amb seguretat, es troba davant uns moviments socials més sòlids i amb unes bases combatives més endurides.
L’infantilisme desapareix quan aquest tancament de la crisi del capital només beneficia el mateix capital i els processos de pauperització s’eleven fins a arribar a l’expropiació de la vida per a les classes treballadores del present i el futur i, sobretot, quan els colps rebuts són, majoritàriament, efectuats pels «nostres» representants progressistes.
El poble valencià, com l’au Fènix, renaix amb fúria després d’un final de cicle clarament visible des del punt de vista de la millora de les condicions de vida de les classes expulsades pel sistema capitalista. Renaix impulsat per un jovent amb ganes de combatre i per un moviment feminista (estic segur que 4 de cada 6 persones en la manifestació eren dones joves) que no s’acovardeix. Renaix també en integrar, des de baix, totes les persones oprimides en la mateixa lluita d’alliberament. I renaix quan s’assumeix que l’extractivisme econòmic imposat al nostre país és una conseqüència de la situació de colònia interior que patim per part de la corona espanyola.
La raó és que la turistificació, el preu de l’habitatge i la depredació del territori és un fet consubstancial a la fase actual del capitalisme globalista. Ara bé, nosaltres a més, com a poble colonitzat, també tenim l’espoliació sistemàtica d’una política fiscal que ens desposseeix dels nostres recursos i ens endeuta fins a la destrucció de la cohesió social i cultural que ens defineix com a poble. Nosaltres també rebem els atacs més infames i genocides contra la nostra llengua, història i cultura. I a nosaltres també ens reprimeixen per expressar-nos tal com som, negant-nos els nostres drets i sotmetent-nos a ràtzies feixistes pels carrers dels nostres pobles i ciutats amb total impunitat.
Una darrera consideració
Voldria tornar a la qüestió de la fagocitació. Això és perquè es veu un «gran interés» a comparar aquest moment amb el del 15-M per part, sobretot, dels aparells mediàtics. Era Marx el que deia que la història es repeteix primer com a tragèdia i després com a farsa i, encara que és una frase molt manotejada, crec que pot descriure molt bé els perills que amaga la identificació amb un moviment que va ser tan ràpidament manipulat pel règim i els seus falsos detractors.
I per això cal fer una crida a la valentia i a l’experimentació de la unitat popular entre les bases socials en totes les seues conseqüències de cooperació i heterodòxia. A l’aprofundiment progressiu dels llaços comunitaris i les aliances que han de possibilitar la ruptura, total i definitiva, amb el marc colonial espanyol. Un marc bel·licista, racista, patriarcal, feixista i capitalista, però també institucional, i que tenim totes juntes que agranar, fins a arraconar-lo dins del femer de la història.
Cal animar a totes les persones oprimides per l’actual sistema al fet que prenguen els carrers i participen, segons les seues possibilitats, en totes les experiències de lluita social que proliferen arreu de tot el territori. Animant els sindicats de classe i les organitzacions populars a enllestir una estratègia conjunta contra la precarietat i la despossessió de les classes treballadores. I recordant que necessitem un front republicà als ajuntaments i als espais intervenguts d’autogovern que denuncie les condicions de colonialitat del nostre país i que estiga al servei, no de l’estat, sinó de les classes populars valencianes.
I cal recuperar, llamborda a llamborda, cada espai usurpat pel capital i l’estat demostrant la ràbia legítima per cada baula afegida a les nostres cadenes. Recordant que sols des de l’embranzida comunitària podem capgirar aquesta situació de dominació que cada dia ens arrima més a una no-vida i que aquesta embranzida comunitària sols serà possible si superem els impulsos individualistes inoculats per la barbàrie que converteix la vida en mercaderia.
I cal, sobretot, no escoltar a aquelles persones que ens diuen que així no, que cal tindre coneixement, que cal construir el relat des de les institucions, que, en definitiva, cal votar i no lluitar. I la millor aportació que poden fer les manifestacions de València i Alacant i totes les altres lluites que estan hui en dia en marxa per tot el territori (contra la Mat, contra les fotovoltaiques, contra les macrogranges, contra la turistificació, contra el feixisme, en defensa de la llengua, contra la privatització de la sanitat…) no és altra que mostrar que el camí de la resistència (llarga i complicada, no serem ingenus) passa per la unitat popular i que des d’ací, sense caure amb els paranys d’assimilació institucional, es pot canviar el marc imposat pel règim monàrquic de dominació colonial a un altre de lluita d’alliberament nacional-popular.
