S’ha dit i repetit d’ençà de la dana (crec que ja podem escriure així el que és considerat el principal neologisme de l’any que s’acaba), però potser val la pena, en temps d’incerteses i no gens dissimulades amenaces, insistir-hi. La radiotelevisió pública valenciana À punt es va guanyar a pols aquell dia i tots els que hi van seguir l’estima de cada vegada més valencians, inclosos suspicaços incrèduls com qui açò signa. Ens adonàvem que la ràdio i la televisió valencianes podien complir per fi la principal comesa que els dona la raó de ser: informar en clau valenciana, és a dir, partint de la pròpia realitat social, geogràfica, històrica, cultural i lingüística. Que podien mantenir una mirada que viatgés des d’ací i s’obrís a la resta del món en un camí d’anada i tornada i una rica dinàmica de contextos, implicacions i polièdriques interferències. La realitat, que aquells dies es mostrava amb tota la seua excepcional i terrible cruesa, podia arribar a les nostres pantalles, ordinadors, mòbils i aparells de ràdio sense mediatitzacions innecessàries, en viu i en directe. I fer-ho de manera solvent, amb tot el valor de la proximitat, el veïnatge i la confiança que transmet el convenciment de pertànyer a una comunitat nacional de perfils nítids, clarament identificable per la immensitat de la tragèdia a què s’enfrontava, pel paisatge desolat i compartit, però molt especialment també per la llengua a través de la qual s’afermaven els lligams entre informadors i informats, entre periodistes i ciutadans. Que el conjunt del País Valencià podia per fi ser, i de fet ho era ja d’una manera que sentíem com a irreversible per absolutament necessària, subjecte informatiu, és a dir, autocentrat. D’alguna manera els dies de la dana van constituir, des del punt de vista informatiu i periodístic si més no, una mena d’assaig general del que el País Valencià podia ser a nivell més àmpliament polític: una realitat comuna conscientment sentida i assumida, una pràctica d’autogestió de les pròpies necessitats i recursos, una manera específica de veure i viure en el món. Mentre la majoria de mitjans d’àmbit estatal, passats els primers impactes informatius, ja atenien altres qüestions, els professionals d’À Punt continuaven enfangant-se i arribant amb els seus micròfons i càmeres als llocs més remots i inaccessibles de la devastació, continuaven informant amb rigor i passió de les petites històries que donen sentit a la història majúscula, dels drames humans que escapen a la fredor asèptica de les estadístiques. À Punt va fer-nos conscients, en una lliçó pràctica i terrible, de la importància de comptar amb les pròpies forces, que allò de només el poble salva el poble era molt més que una consigna rutinària o una frase bonica. Que per primera vegada en la història del País Valencià modern, i després de la frustrada i estèril aventura de Canal 9, un mitjà públic i en valencià al servei dels interessos del país era no només possible sinó també imprescindible. Fins i tot ens estranyava que, amb tota la que estava caient al país i encara hi queia, amb una precarietat pressupostària directament proporcional a la nul·la voluntat informativa i democràtica dels mandarins actuals de la Generalitat, À Punt encara aguantés dempeus i fent dignament la seua feina. No ens explicàvem com no havien començat les maniobres d’enderroc, tot i que sospitàvem que devien ja estar produint-se els moviments de control i manipulació del principal canal informatiu públic. El tàndem PPVox, que ha optat per mantenir en la poltrona el cadàver polític de Mazón, que s’hi aguanta també gràcies a la calculada tebiesa del PSPV-PSOE, necessita per a la seua supervivència sotmetre un À Punt que encara creix en audiència i influència i convertir-lo en el seu principal aparell de propaganda.
Després d’entronitzar un militar per comandar la «reconstrucció» de les zones devastades, que de moment està fent-se a mida dels empresaris amiguets del poder i els interessos del capital, després dels simulacres de reparació i emblanquiment de responsabilitats institucionals i polítiques del desastre com el del funeral catedralici i l’activació de les campanyes d’autobombo (aquestes en un oportunista i fins ara inèdit valencià escrit en un cartell que ocupa tota la façana d’un altíssim d’edifici a la Gran Via Marquès del Túria de València), sembla que À Punt té els dies comptats, segons que n’han informat Esperança Camps i Sebastià Carratalà. Si no volem que aquesta tropa aconseguesca els seus darrers –per ara– objectius, ja sabem què ens toca. I no ens hi juguem poc, certament.
