La setmana passada l’historiador, doctor i professor Natxo Escandell va fer a Xàtiva un acte sobre el nacionalisme valencià des de la Transició fins a l’actualitat, organitzat per Xàtiva Unida. Un acte molt interessant i profitós del qual vaig traure aquestes conclusions:
A l’hora de fer costat als valencianistes d’esquerres o a les esquerres valencianes enfront del PSOE, no hem d’escudar-nos que no arribaran al 5% o que són xicotets.
No es tracta de crear alternatives sinó de ser una alternativa fusteriana i apostar per un nacionalisme cívic (les coses del menjar, la política útil), i convertir-nos en una força hegemònica.
Si la dreta és espanyolista, l’esquerra no pot ser-ho sinó en tot cas apostar per superar la idea d’Espanya i ni moderar el seu discurs ni evitar temes controvertits (dedicat a eixa esquerra de somriures, que no vol fer soroll i que mai ha parlat de plurinacionalitat).
L’esquerra valencianista i l’esquerra en general ha de ser rupturista, transformadora, oberta, plural, perifèrica i enfortir els llaços amb els pobles i partits que hi ha més enllà de la M-30.
Ah, i que si Joan Fuster estiguera ací, no votaria Compromís (¿com havia de votar a un partit que diu que ara la República no és una necessitat, que no cal insultar Juan Roig i que no parla dels Països Catalans?).
Doncs bé, quan vaig exposar tot això a uns amics, un em va contestar que una de les que va traure ell és que ERPV és irrellevant. No sé si ho deia de broma o no, però vaig respondre que jo mai he dit el contrari. Ara bé, eixa ha sigut la situació de l’esquerra en general en aquest territori fins fa menys de 10 anys. Si gent que va votar Compromís, ara votara ERPV, deixaria de ser irrellevant. Tot depèn dels vots.
No cal menysprear a ningú sinó mostrar una actitud respectuosa sempre. Tots hem començat des de 0, fins i tot el PSOE. I no sabem què passarà en aquestes eleccions.
A l’acte van parlar de la història d’Esquerra Unida. Fins al 2011, només aconseguia un grapat d’escons i el 2015, en coalició amb Podem, va aconseguir 13 escons. Una situació molt pareguda la de Compromís, que fins al 2011 no es va presentar amb la seua marca com a tal. El seu problema és que pensa que per traure uns quants escons i entrar al Govern és el PSOE una força hegemònica valenciana, i tracta EU i Podem amb menyspreu. I alguns sectors d’aquestes forces fan el mateix amb ERPV.
I eixa és precisament l’arrogància que mostren determinades esquerres espanyoles en l’àmbit estatal a l’hora de relacionar-se amb les forces independentistes i els partits d’esquerres xicotets. Pel fet d’haver aconseguit entrar al Govern central i al d’algunes autonomies i ajuntaments, actuen com si foren la majoria i hagueren estat governant durant dècades, tot i que la realitat és que, sense l’aparició i la insistència de Podemos i dels moviments socials, mai haurien arribat al Govern (i moltes lleis socials i els pressupostos s’han aprovat gràcies al suport d’ERC i EH Bildu); i fins a eixe moment els independentistes tenien més pes en l’àmbit estatal. De fet, en el Senat la tercera força política és ERC amb 16 senadors i l’esquerra espanyola no té representació (Compromís té només 1 senador, igual que Más Madrid).
Si parlem del Congrés, ERC té 13 diputats, EH Bildu 5, la CUP 2 i el BNG 1. En total són 21 diputats.
Dins del grup confederal d’UP (33 diputats), Izquierda Unida té 6 diputats, En Comú Podem (que actua com si fos la principal força catalanista, malgrat que a nivell autonòmic només té 8 escons) té 7 diputats, el PCE 5, Galícia en Comú 2 (un d’ells el de Yolanda Díaz) i Podemos 13.
És a dir, que ERC té més diputats que quasi tota l’esquerra espanyola per separat. Si als independentistes d’esquerres sumem els de dretes (6 del PNV, 4 de JxCat i 4 del PDeCat), en total són 35 diputats.
Per tant, els independentistes en general tenen més escons que la principal força de l’esquerra espanyola. Encara més, Pacma va obtenir més vots que Compromís a les generals, però per culpa de la llei electoral no té representació.
Com a conclusió, alguns podran pensar que aquest és un article a favor dels independentistes. Eixa és una forma simple de veure-ho. L’altra és que busca que les esquerres espanyoles (Compromís, En Comú Podem i Galícia en Comú inclosos) posen els peus a terra i s’adonen que, ni són una força hegemònica ni poden governar sense el suport de la resta de forces d’esquerres, especialment de les independentistes. Que recorden que també van ser irrellevants durant molt de temps i que gràcies a la gent, això va canviar i pot tornar a fer-ho, aconseguint representació i poder partits com ERPV. Per tant, no s’ha de caure en la prepotència del PSOE i mirar als altres per damunt del muscle.
Com deia al títol d’aquest article, l’arrogància és una mala consellera. Per a això, deixem negociar i actuar els que no tenen problemes a donar les gràcies als altres (ERC, ERPV, EH Bildu, etc.) pel seu suport davant els atacs del PSOE, dels poders judicials i mediàtics; a demanar-los perdó quan algú de l’esquerra espanyola els ataca injustament; a eixir en la seua defensa i indignar-se quan sofreixen espionatge per l’Estat espanyol, presó per defensar un referèndum o no cedeixen a xantatges del PSOE com amb la Llei Mordassa; i a compartir espais públics amb ells/es i fins i tot plantejar-los obertament que els prefereixen com a socis de coalició i de govern que a l’esquerra dels somriures.
Perquè la realitat és que Podemos i els republicans d’esquerres en general tenim molt més en comú amb els independentistes d’esquerres que amb Sumar i companyia. Per això, hem de treballar al màxim possible per a aconseguir un gran Front Republicà per a transformar Espanya en una República confederal socialista, en la qual perfectament tenen cabuda la República Federal dels Països Catalans, la República basca, la República gallega, etc. Repúbliques voluntàriament associades i que es poden separar en qualsevol moment si la seua població ho desitja. Una República oberta a una confederació amb Portugal, la República Sahrauí i Amèrica Llatina. I per descomptat, una República fora de la UE, serva dels EUA; de l’OTAN i de tots els organismes occidentals al servei del capitalisme i de l’imperialisme ianqui.
