El primer treball que vaig tindre fou en una empresa contractista d’obres públiques. La meua feina tenia a veure amb aspectes jurídics dels concursos o subhastes de carrers, carreteres i edificis. Durant eixe temps vaig tindre ocasió de conèixer directament com funcionava el rotllo, incloent-hi els tractes de favor i algunes de les «històries» que acompanyaren l’activitat de l’empresa en ciutats i pobles del nostre país o en altres parts de l’Estat.
Així doncs, ens situem als anys seixanta del segle XX, quan es vivia un clima d’expansió urbana i les noves vies d’accés a la ciutat de València crearen grans espais que de colp i volta es podien convertir en solars edificables. Aquest fou el cas de l’avinguda del Cid, a la part d’horta de l’esquerra eixint cap a fora, uns terrenys conreats per arrendataris. Com solia ocórrer, s’encetà l’expropiació de les terres sense tindre en compte aquesta gent que treballava les terres i esclatà el conflicte quan l’obra ja s’havia adjudicat a l’empresa en la qual treballava.
El dia en què entraren les màquines, alguns arrendataris tragueren les escopetes de cacera i inundaren alguns accessos. Va caldre negociar, tasca en la qual tant l’Ajuntament com la contracta es van implicar i, per tant, a mi, com a empleat, em tocà fer quelcom. Atés que l’advocat dels arrendataris era un antic falangista, i l’alcalde, Adolfo Rincón de Arellano, també ho era, doncs al final, tot es reduí a qüestió d’unes poques pessetes. La història, però, no acaba en aquest punt, seguim el relat.
L’empresa també resultà contractista de l’obra del nou institut de secundària, que ara porta el nom de «Cid Campeador». Aleshores, adjudicada l’obra, calia esperar l’arquitecte del Ministeri que venia en vaixell des de Mallorca i em van encomanar que el rebera i li facilitara les primeres gestions. L’arquitecte era mallorquí, després de les salutacions, en català, aquest facultatiu, l’autor del projecte, em demanà anar a veure el solar. Quin problema!, puix jo no sabia on estava i el més gros és que ell no hi havia estat mai i havia dissenyat un edifici docent sense conèixer el terreny. Anàrem a la seu de l’empresa, tampoc ningú coneixia el solar. Així que ens plantàrem a l’Ajuntament.
Després de fer un recorregut per diversos despatxos, al final acabàrem en el de l’alcalde, Rincón de Arellano. La situació va ser kafkiana, cap funcionari sabia on estava el solar. Rincón, a la vista de com estaven les coses, pegà un colp de puny sobre la taula i digué: «Me cago en la p…, regalo un solar para un Instituto y ahora resulta que nadie sabe donde está ese solar». Buscant espais es va aconseguir trobar un solar perdut, darrere mateix d’una respectable séquia, que l’arquitecte no havia tingut en compte, a més a més, sense accés a clavegueram. Quan s’acaba l’obra es pogué comprovar com l’orientació de l’edifici s’havia fet sense tindre en compte la climatologia, i no s’havia situat en funció de l’hivern i l’estiu.
I aquesta és la historieta que volia contar-vos, tot realitat, no res de ficció. Coses que passaven en aquella dictadura, en part berlanguiana.
