A l’Ajuntament d’Alacant el dia 28 de setembre se sotmet a votació, per quarta vegada, la proposta de Vox de treure el municipi de l’àrea de predomini lingüístic valencià com està considerada la ciutat en la Llei d’Ús i Ensenyament. Anteriorment, malgrat el vot a favor del PP, els edils de Ciutadans ho van impedir votant en contra. Ara, Vox i PP, a soles, podrien aprovar-la. Una bona amiga alacantina comparava la mesura amb una suposada venda del castell de Santa Bàrbara, pedra a pedra, a un emirat àrab: seria un robatori sense pal·liatius del nostre patrimoni! I la proposta de la dreta política alacantina no ho és? Una vegada més, ciutadanes i ciutadans d’Alacant i de la seua comarca, ens mobilitzarem per tal que no es produïsca l’esmentada barbaritat, sabedors que es tracta d’un simple tro d’avís. Perquè només la modificació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) faria possible el canvi, però això també està a l’abast de PP i Vox a la Generalitat.
Mentrestant, al Cap i casal, el conseller de Cultura de Vox, el torero-empresari Barrera, vol «combatir el pancatalanismo cultural que conspira para robarnos nuestra identidad valenciana y separarnos del resto de España». Un concepte, aquest de l’anticatalanisme (en realitat, antivalencianisme), que la dreta esgrimeix des de fa massa anys, contra tots aquells que acceptem la provada unitat de la llengua, provinents molts del món educatiu i cultural, gent poc donada a secundar les seues polítiques conservadores, i, per tant, vistos com adversaris, quan som senzillament valencians o ciutadans lliures. El món empresarial valencià, amb algunes excepcions, sol passar de perfil per les qüestions socialment espinoses, com ja s’han encarregat alguns de fer amb la llengua pròpia dels valencians. Els termes bèl·lics de Barrera no són casuals. Es tracta d’obrir foc, una vegada i una altra, contra la senya d’identitat més diferenciadora -i alhora fràgil, la llengua, per ser immaterial i estar sotmesa a atacs secessionistes des de fa més de quaranta anys-. La llengua és un valor patrimonial de tot el poble, que, si no per sentiment, per manament legal, els polítics autoconsiderats constitucionalistes haurien de preservar i fer créixer. Però, ans al contrari, els ha faltat temps per iniciar una guerra acarnissada contra ella, per anul·lar-la o conflictivitzar-la. Com el llop disfressat de cabreta, PP i Vox diuen defensar la identitat valenciana mentre la van matant.
Durant la campanya electoral el tàndem es mostrava, especialment el PP, una mica més caut, no fora cas que alguns dels seus votants valencianoparlants se sentiren incòmodes. Però ara Vox, temporalment amb el mànec de la paella, i amb expectatives de decreixement, ha pres la iniciativa i ens mostra el llop que porten dins. Triar Alacant com a punta de llança, on, efectivament el valencià ha sofert un retrocés molt important en els últims anys, no és anecdòtic. S’atrevirien a fer la mateixa maniobra a Castelló, a València o a Alcoi? Doncs això, Alacant sempre ha estat en el seu punt de mira per començar una campanya d’extinció de la nostra llengua. S’atrevirien a destrossar un patrimoni material, com ara les Torres de Serrans, o el Fadrí, o la catedral de Sant Nicolau, o el Postiguet? D’on prové eixe odi?…
Heus ací la qüestió: no suporten un poble diferenciat, ens volen uniformitzats i provincians. A nosaltres i a tota la resta: gallecs, catalans, bascos, però també asturians, aragonesos…, que a través de la pròpia parla es reivindiquen seus, no castellans o castellanitzats. Els molestem quan som com som? Sí. Però molt més mal els fa que, a través de diferents identitats, es puga qüestionar una forma depredadora d’Estat que intenten construir, maldestrament, des de la profunditat del segle XVIII (Decrets de Nova Planta) o, si voleu major precisió, des de mitjans del segle XIX, tots abocats radialment a servir els interessos dels dirigents radicats a Madrid, terra de ministeris on s’edita el BOE. «No mos faran catalans», resumeix en quatre paraules tot el que són capaços de dir.
És ben trist proclamar una suposada abducció dels valencians pels catalans, cosins i veïns del nord, -que prou tenen amb els seus propis problemes com per carregar amb els nostres-, en lloc d’exigir que ens retornen des de Madrid bona part dels impostos que paguem i que no s’escolen pels forats negres de l’Estat, o que la Dama d’Elx vinga per fi a sa casa, o… No tenen res millor a dir? És un discurs tan pobre, tan poc seriós, però tan sostingut en el temps –i ara amb recursos públics-, que malauradament ha fet durícia. Però què és una durícia al costat de la rocosa pertinença a la cultura valenciana sostinguda per un poble durant segles? De moment l’emergència es troba a Alacant. No volen ni respecten ningú. Estem mirant als ulls del llop.
