Acabe de vore Bugonia, l’última pel·lícula de Yorgos Lanthimos. És un thriller satíric de ciència-ficció que explica com dos tipus obsessionats amb teories conspiratives segresten una poderosa directiva d’una gran empresa (Emma Stone). Els dos pirats estan convençuts que la directiva és una extraterrestre infiltrada –una “andromedana”- amb la intenció de destruir la Terra. El relat té un final insospitat que, naturalment, no revelaré.
He vist el film perquè m’agrada el cinema diferent de Lanthimos (vaig fruir especialment amb The Killing of a Sacred Deer i amb The Favourite) i perquè m’encanta Emma Stone. A aquesta prodigiosa actriu la seguisc des que va protagonitzar en 2010 Easy A (estrenada a Espanya amb el títol de Rumores y mentiras), comèdia adolescent on Stone feia el paper d’Olive, un paral·lel modern de la Hester Prynne de La lletra escarlata de Nathaniel Hawthorne.
Olive fingeix tindre una vida sexual activa després d’un malentés, i porta, com Hester, una A de color escarlata cosida al vestit. L’estigma acaba tornant-se contra els acusadors i serveix en els dos casos per a denunciar la hipocresia social.
Em va agradar Easy A, a més de per Emma Stone, per la referència al clàssic de Hawthorne, que jo vaig traduir als anys 90 de l’anglés al català per a l’editorial 3i4. Ha sigut la meua única experiència sòlida com a traductor, però en vaig tindre prou: per més tastaolletes que sigues no et pots dedicar a tot. Quan molts anys després Carme Manuel em va proposar tornar a traduir-la sencera per a una col·lecció universitària (la de 3i4 era una versió escurçada per a instituts), ho vaig refusar. Em va saber mal, perquè a Carme li agradava molt la meua traducció, però en aquesta vida has de saber dir que no.
Bugonia, però. A mi tot això dels extraterrestres i els ovnis em recorda invariablement un episodi molt famós que vam viure a Borriana a finals dels 80.
Un dia, un perruquer borrianenc es va alçar del llit i va assegurar que es comunicava amb una intel·ligència extraterreste. Ho deia tan seriosament i amb tanta convicció que molta gent li va fer costat i no sé si també tenien les mateixes visions. Conec personalment l’interfecte i els seus seguidors de l’època, així que en puc donar fe: n’estaven absolutament convençuts.
El cas és que el perruquer assegurava que molts fenòmens extraterrestres no eren sinó manifestacions divines. Va arribar a parlar amb el bisbe de la diòcesi per comunicar-li les seues troballes, i deia a qui volia sentir-lo que el prelat s’hi va commoure…
Vaig entrevistar el visionari un dia per a una revista local. Em va passar uns patracols llarguíssims de les seues converses amb qui anomenava Amaniran Solmec, l’Altíssim. En vaig copiar aquesta frase (que traduïsc del castellà): “La llei fonamental del cosmos és l’amor i amb ella regnareu fins als confins de l’univers, on trobareu la font que tot ho emana. Anuncieu la veritat del sacrifici pels hòmens i destruïu la maldat”.
Tot això s’assemblava molt a la semàntica religiosa perquè, en el fons, totes les supersticions comparteixen les mateixes bases. Si hi ha persones racionals que creuen en un Déu rector de l’univers i que després de morir-nos viurem una vida eterna, per què un perruquer no pot creure en ovnis? Ell assegurava que dalt del seu local, al cel, hi havia una base intergalàctica i que, en una perera que creixia al seu xalet, hi havia el conducte per anar-hi. Em va demanar que fotografiara l’arbre i, en revelar el rodet, que mirara què n’eixia. Ho vaig fer i, per a sorpresa de ningú, només hi havia la trista perera…
La cosa va anar a més. Iñaki Gabilondo va entrevistar el perruquer a la Cadena Ser i tot Espanya va saber que Borriana era la seu dels nous Encontres en la tercera fase. Un graciós va pintar, a l’entrada del poble, el grafiti “Borriana, planeta ovni”.
Però tot s’acaba: al perruquer li van ajustar la medicació i la base intergalàctica es va desfer com un castell d’arena. Després es va dedicar a fer llargues passejades pel poble i, si li preguntaves pels extraterrestres, es feia el desentés, però sempre més seriós que un plat d’arròs.
Un final en què també podria sonar, com en Bugonia, Where have all the flowers gone, l’himne pacifista immortal i el cant a la joventut perduda del gran Peter Seeger.
