Tots els anys aprofite la diada del Darrer Diumenge d’Octubre per fer compra de llibres. Enguany ha anat a parar a les meues mans un llibret que és transcripció-traducció del míting-conferència pronunciat per Frederica Montseny el 1937 a València, amb el títol «La Comuna de París i la revolució espanyola».
Tinc considerada la dirigent anarquista com una política honesta i m’ha alegrat trobar en el seu discurs una referència a la Germania de València, un fet que és poc al·ludit i menys encara reivindicat pel valencianisme coetani.
En canvi sí que podem trobar referències fa un segle de la ploma de Vicent Tomàs i Martí, iniciador més que destacat del valencianisme polític. Efectivament, articles seus comentant la Germania foren plasmats en la premsa de l’època. En un d’ells deixa la paraula al que podríem qualificar com a precursor de la causa, Constantí Llombart.
Quan els governs de torn fan deixadesa de les seues funcions, és el poble el que ha d’agafar les regnes per complet. Això ha passat diverses vegades. Un rei massa allunyat del territori i la noblesa que pega a fugir a causa d’una epidèmia van propiciar que els oficis de la ciutat i el camperolat s’organitzaren en el moviment que ha passat a la història com la Germania de València.
Els objectius eren molt lloables i en això convé que ens quedem: major presència de l’estament popular en el govern de la ciutat, lluita efectiva contra la pirateria que amenaçava la costa, millora de les condicions dels habitants de senyoriu…
Més enllà de l’abolició dels Furs el 1707, és allà a la tercera dècada del segle XVI on cal buscar els orígens de la decadència valenciana. Si després de l’èxit de la guerra defensiva del segle XIV contra Castella va arribar el zènit espiritual i material del Regne de València, després de les Germanies «tot ha anat costera avall» com deia la cançó de Paco Muñoz.
En un món com l’actual trobem que les decisions que ens afecten es prenen cada volta més lluny dels poders locals, regionals i estatals i avancen en benefici de més pocs. I la reacció de molts és traure partit com siga de la situació, posant l’interès particular i de la família com a únic objectiu, obrint-se pas com siga. Inclús és el cas de molts que entren en política. I no serà perquè no falten organitzacions político-socials o purament polítiques on els seus militants tenen orientacions clarament altruistes en benefici de la col·lectivitat.
A l’Edat Moderna l’interès del monarca i de l’estat va quedar per damunt de la població a pràcticament tot Europa, amb la repressió de les Germanies, les Comunidades de Castilla i tants moviments per tot el vell continent. Al segle XIX les revolucions de 1848, la Comuna de París, el despertar dels pobles i les genuïnes reivindicacions carlines i republicanes quedaren soterrades gràcies a la col·laboració d’una llarga llista de traïdors, covards i aprofitosos, tot en benefici d’uns pocs.
Ara que estan prop les eleccions és un bon moment per a fer efectiva la lluita en favor d’una societat millor, que al final és el que més beneficia particularment el conjunt de ciutadans, més enllà de les quatre parets de la casa pròpia.
