Enfront del pronunciament que, sense anunci ni consulta, però en nom de totes les companyes i tots els companys, la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de València ha publicat amb el campanut títol de «Declaració Institucional de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de València en defensa de l’Estat de Dret», el sotasignat, membre per igual d’aquesta mateixa institució, vol manifestar el següent:
Que resulta contradictori amb el pretès tarannà democràtic i neutral dels autors d’aquesta declaració reconèixer, en el si del nostre col·legi, la diversitat d’opinions sobre l’oportunitat de la Llei orgànica d’amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya i, sense solució de continuïtat, fer una declaració que només dona veu a aquells que en tenen una de determinada, però ignorant aquelles i aquells que en tenim una altra.
Que en cap extrem d’aquesta declaració trobem arguments jurídics que qüestionen la constitucionalitat d’aquesta Llei o mostren les seues deficiències tècniques, que és, en tot cas, al que hauria d’haver-se circumscrit, sinó que ens trobem davant d’un mer manifest polític farcit de les redundants peroracions abstractes i apocalíptiques que es van repetint aquests dies des de diversos fòrums d’opinió pública. I que, si bé poden ser respectables a títol particular, no poden fer-se en nom de totes i tots els membres d’un col·lectiu que, a més, comparteixen la condició de juristes.
Que l’aprovació pel Congrés dels diputats de la Llei d’Amnistia, per la majoria absoluta dels representants polítics del cos electoral, respectant-se rigorosament els tràmits parlamentaris, no és cap atac a la democràcia ni a l’estat de dret. Ans al contrari: resulta la prova indeleble de la seua vigència. Eixa funció se li reconeix al Parlament, que ostenta el poder legislatiu, sense que en eixa funció es puga veure entorpit de forma directa ni indirecta per cap altre poder, cosa que sí que hauria de ser denunciada com un atac a eixe estat de dret pel qual tant clama la declaració del 13 de novembre.
Que l’amnistia, com a figura jurídica, és plenament constitucional, així ho demostra el fet que la Llei 46/1977, de 15 d’octubre, no va ser derogada per la Constitució que en l’apartat 3 de la seua Disposició Derogatòria diu: «Així mateix, queden derogades totes aquelles disposicions que s’oposen al que s’estableix en aquesta Constitució». Com tampoc ho va ser l’art. 666 LECrim, encara vigent, que la reconeix. I com ho demostra, de manera més clara encara, la prohibició expressa d’indults generals de l’art. 62 i) CE. Perquè precisament la interpretació correcta d’aquest precepte és que el que serien inconstitucionals són les “amnisties encobertes”, és a dir: els perdons genèrics a grups de persones sense individualitzar per decisió exclusiva del Govern a través d’un decret llei, i per tant al marge del Parlament que és l’únic amb la legitimitat i la potestat per a aprovar-los a través d’una Llei orgànica d’amnistia, com és el nostre cas. Les afirmacions de no pocs juristes dient que la prohibició de l’art. 62 inclou també l’amnistia certament fa enrojolar.
Que l’amnistia no contraria cap dret fonamental, ni tan sols el tan anomenat a la igualtat, perquè s’aplica sobre fets específics que no són equiparables amb cap altre de la història recent. Perquè s’estarà d’acord o no amb ells, però els actes polítics del procés català tenen una singularitat i una nota d’excepcionalitat que justifiquen el seu tracte diferenciat. I tant el Tribunal Constitucional com el Tribunal Suprem ens han manifestat milers de vegades que només s’infringeix eixe dret quan es tracta de manera diferent fets idèntics. Pretendre donar el mateix tracte, castigar amb la mateixa o, fins i tot, amb més duresa a algú que va posar unes taules i unes urnes motivat únicament per la seua consciència política, a un agressor sexual o a un estafador sí que és, per contra, asimètric i esbiaixat. I encara més: omplir-se la boca de laments i plors pels drets humans quan alhora no es diu ni pruna davant l’assassinat de milers de civils innocents a Gaza, ens qualifica moralment i no per a bé.
Que no s’ataca de cap manera la separació de poders, ni es desautoritza el poder judicial. Més aviat es defineixen amb ella els límits de cadascun. Perquè, quant al poder judicial, que reclama per a ell la independència que sovint usurpa als altres, a diferència del legislatiu i de l’executiu que sí que són de naturalesa estrictament democràtica (per electiva), no és un poder actiu sinó reactiu; això és: tan sols està legitimat a actuar a requeriment en cas de conflicte. I en matèria penal o sancionadora qui determina quan existeix aquest conflicte són els ciutadans a través dels seus representants polítics sense que als jutges i jutgesses els siga donat generar-ho, és a dir: d’actuar de manera proactiva. Per la qual cosa, per molt en desacord que estiguen i per molt en perill que diguen que es pose la democràcia i l’esperit de la Transició, si el Parlament decideix despenalitzar les injúries al rei, que llançar proclames contra el cap de l’estat no suposa cap conflicte que justifique la repressió penal o sancionadora, res han de dir al voltant d’aquest tema excepte acatar-ne la decisió, fins i tot encara que consideren (i possiblement amb raó) que aquesta despenalització siga una desautorització del Legislador a la seua labor jurisdiccional per l’abús de condemnes per aquests delictes. Per tant, de la mateixa manera, si el Parlament democràticament triat decideix que no va existir a Catalunya, l’octubre del 2017, cap conflicte que justifique cap repressió penal ni sancionadora, o que si hi va existir no mereix ser perseguit en favor de la pau social i la convivència, els Tribunals han d’acceptar eixa decisió i acatar-la, perquè no ferho sí que impugna la separació de poders i l’estat de dret.
Que en totes les arengues en contra d’aquesta Llei d’amnistia els seus portaveus tenen molta cura de no descriure els fets que aquestes persones que seran amnistiades van cometre, i el perjudici que aquests fets presumptament els haurien produït. I no ho fan perquè això avergonyiria fins a l’ànima més reaccionària: posar taules i urnes perquè la gent hi depositara una papereta, donar curs a una proposició legislativa i obrir el debat parlamentari, manifestar-se davant d’una comitiva judicial, penjar una pancarta en un balcó, tallar una carretera, tindre salfumant a casa, redactar un esborrany de Constitució catalana, destinar diners dels seus votants (i amb el seu consentiment, compte!) per a engegar el projecte polític per a què havien sigut triats sense enriquir-se personalment gens ni mica, etc. Fets que demostren, com es veu, una maldat infinita. Que dissortadament aquests fets hagen sigut considerats punibles pels Tribunals és una cosa amb la qual podem tindre tota la raó de dissentir, però que haurem d’acceptar, perquè així funciona precisament un estat de dret. Ara bé, de la mateixa manera, si considerem que aquests tenen una naturalesa política i no han de ser castigats, però, tanmateix, segons els jutges nostrats, la Llei els penalitza llavors som davant un efecte no desitjat d’ella i podem i hem de crear l’instrument legal que ho impedisca. I tant de bo que ho puga ser aquesta amnistia. Per la qual cosa, que uns Tribunals ens dicten què podem o no podem fer, quines conductes podem o no eximir de responsabilitat, que pretenguen prohibir-nos als ciutadans, que som els únics i legítims beneficiaris del dret penal, la nostra decisió de no castigar actes de caràcter polític és profundament antidemocràtic i dictatorial. I encara que pot ser que molts consideren que aquells fets han de ser castigats, nogensmenys resulta que molts més pensem que no, o almenys que no han de ser-ho en favor d’un fi major com és la convivència i la pau social. I això és la democràcia.
Que el tancament de files que es fa en la Declaració Institucional amb un poder de l’estat, en aquest cas el judicial, resulta contrari amb les notes d’independència, imparcialitat i posició crítica que es presumeixen de l’Advocacia i, en canvi, és propi d’una altra d’agraïda i ensinistrada.
Que en referència al lawfare, del qual en la Llei d’amnistia no trobem referència enlloc, el que no pot pretendre la Junta de Govern del Col·legi de València és que els advocats renunciem a denunciar els abusos de poder siga la forma que aquest adopte i vinguen d’on vinguen, ja siga la corrupció, la prevaricació, el terrorisme d’estat o aquesta perversió de la justícia com sens dubte és el lawfare, l’existència de la qual no és discutida en cap dels fòrums jurídics nacionals i internacionals de prestigi.
I per a acabar, i pel que fa a aquesta última qüestió, no puc oblidar-me d’una persona que malauradament no es podrà beneficiar d’aquesta llei, company de professió. Faig referència a Gonzalo Boye, a qui tots els qui ens dediquem a la defensa penal no hauríem de deixar de reconèixer la seua admirable tasca i el seu exemple en la lluita dels drets dels seus defensats davant de tot l’aparell jurídic i policial de l’estat. Independentment de la ideologia política de cadascú. Gonzalo Boye ha demostrat, per si algú no ho tinguera clar, que no hi pot haver jurista més excels que un advocat enfrontat al poder. Per això, quan molts neguen la realitat del lawfare, faríem bé de denunciar les presumptes proves per les quals se’l vol condemnar, la forma en què es van aconseguir i el moment en què això es va fer. Presumptes proves que, en canvi, unes d’altres, aquestes sí, objectives i irrefutables contradiuen frontalment, encara que per desgràcia això molt possiblement no evitarà que siga injustament condemnat. I podem estar segurs que cap col·legi d’advocats farà cap declaració en la seua defensa. La defensa d’un company. Jo estic a favor de l’amnistia, i aquells que consideren que és una atemptat contra la democràcia i l’estat de dret no em representen ni com a ciutadà ni com a advocat.
Joan Cortés i Minyana, col·legiat 11.537 de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de València.
