Cada matí, cada vesprada, cada nit: ací els tenim. Inunden les taules dels platós de televisió i dels estudis de ràdio. En són una caterva, perquè sempre n’hi ha tres o quatre, com a mínim, en cada emissió. Solen ser periodistes, és a dir, especialistes en res en particular, però parlen amb una certesa espaordidora i ho fan ex cathedra. Són els tertulians. També a la premsa hi ha una legió d’opinadors cada dia, però aquests han –hem- de treballar un poc més: hem d’embastar els arguments, procurar una lògica en el discurs escrit. Alguns ni s’hi molesten, òbviament. El resultat de tot plegat és una bonior d’eixam permanentment surant sobre els nostres caps.
Ho hem tornat a comprovar, en les darreres setmanes, a propòsit de l’amnistia. Pedro Sánchez ni tan sols era el candidat a repetir com a president del govern (ho era un tal Feijóo, un gallec) i ja volien que explicara fil per randa el seu programa de govern. Tot el dia amb l’amnistia amunt i avall. Els més pocavergonyes, fins i tot s’escandalitzaven perquè Sánchez es disposava a proclamar-la simplement per la necessitat que tenia dels vots independentistes. Com si Aznar haguera abolit la mili o eliminat els governadors civils per pura convicció profunda i no perquè necessitara els vots de Convergència.
En fi, que l’ofici de tertulià, en un territori tan donat a les efusions emocionals i tan poc procliu al debat racional com Espanya, no ha de resultar gens honorable. Per cada persona sensata que emet una opinió meditada en premsa, ràdio o televisió, hi ha un tropell d’espontanis, que no saben ni on tenen la mà dreta, que t’expliquen en cinc minuts qui són els grans traïdors a la pàtria o com es resolen tots els problemes del món.
Tant de soroll, ja ho comprendreu, em cansa. Com que m’agrada seguir l’actualitat, enfrontar-se a aquest formiguer de veus exaltades i forassenyades és una experiència esgotadora. Això sí, tinc comprovada una cosa: com més de dreta és el tertulià en qüestió, les seues opinions són més excèntriques, més mogudes pel baix ventre i les passions testiculars. Coincidència?
L’amnistia, sí. Ara diuen que aquest perdó programat no és impossible perquè la Constitució no en parla. Segons això, com la Constitució tampoc parla de les dutxes amb aigua freda, de la possibilitat de dur camisa de mànega curta en plena tardor o del costum que tenim alguns de fer-nos truites a la francesa amb dos ous, tot això està prohibit.
El dia que deixen d’invocar la Constitució tots aquells que no en tenen ni idea, hi haurà en aquest país una pau absolutament inusitada. La Constitució, en realitat, és com aquell personatge d’un famós anunci, el Primo de Zumosol: només se l’invoca quan pots usar-lo per guanyar una brega de carrer.
Fa poc vaig tindre el dubtós plaer d’entrevistar un regidor de Vox cèlebre per la seua intransigència (cosa que, al seu partit, simplement és un mèrit) i li vaig recordar la sentència 75/1997, de 21 d’abril, del Tribunal Constitucional i la ferma jurisprudència posterior en el sentit de considerar «valencià» i «català» com dos denominacions del mateix idioma.
Aquell home, un heroi del nostre temps per la seua incansable lluita contra catalanistes, homosexuals i heretges varis, no va tindre més barra que dir que això era «un ataque a la unidad de la Nación» El Tribunal Constitucional d’Espanya atacant la Nació espanyola! Inenarrable.
Si tots aquests sabuts de barra de bar tornaren als amagatalls d’on no haurien d’haver eixit mai, la pau que es respiraria dels Pirineus en avall seria sedant i magnífica. Però per desgràcia ells i els seus sequaços, els tertulians, continuaran donant la tabarra pels segles dels segles. No hi ha cap perill que els entre el trellat per cap forat del cos.
…I sobre l’amnistia, finalment, explicaré la meua opinió (sense acritud). Hi estic a favor, en els termes estrictes d’un vell grafiti llegit en un mur escrostonat i que se’m va quedar en la memòria: «Amnistía, birra fría y una tía queda día».
Seguiu amb salut.
